El ritme en el vers català

Categoria: Estilística literària
Vist: 4894

El ritme en el vers català

El vers català, en tant que vers romànic, obté el seu ritme de l'accent d'intensitat o qualitat, que ordena en grups síl·labes tòniques i àtones, enfront del vers clàssic grec i llatí, bàsicament escandit per la quantitat o duració sil·làbica, segons ordenacions d'unitats llargues i breus. El ritme és un element constitutiu del vers català, el qual és determinat pel relleu fònic dels accents de la llengua. Quant al ritme, és més determinant l'accent de vers que l'accent de paraula o prosòdic, el de la conversa corrent i la prosa. Cada vers autònom exigeix almenys dos accents rítmics: un de fort, obligat al final del vers i que recau en vocal accentuada, i un altre, més feble, oscil·lant en les quatre primeres síl·labes i que pot incidir en vocal tònica o en àtona. Hom destaca l'anomenat període rítmic interior, que s'estén des del primer accent rítmic del vers fins a la síl·laba àtona anterior al darrer accent del mateix vers. Aquest període rítmic se subdivideix en peus de vers, o clàusules rítmiques, petites unitats de ritme formades per dues o tres síl·labes, una de les quals és accentuada i polaritza l'àtona o les àtones del peu. Basant-se en les condicions de la pronunciació catalana i en el seu accent d'intensitat, i fonamentant-se en la terminologia clàssica, però sense que hi hagi cap relació amb les característiques de la quantitat dels antics i sense que resulti prou satisfactori el sistema de designació —perquè difícilment un vers català o una sèrie de versos poden comptar-se sistemàticament per peus ben identificables, puix que en la poesia romànica no és el metre la unitat bàsica del ritme, com en els antics, sinó el vers sencer—, hom ha proposat cinc patrons o esquemes de peus de vers rítmic o accentuals: el iambe (x xa;), el troqueu (x x), el dàctil (x x x), l'amfíbrac (x x x) i l'anapest (x x x), per bé que el català tendeix al binarisme i a l'agrupament en freqüències iàmbiques. Si, atemptant contra l'essencial unitat del vers, hom accepta l'anacrusi —resta solta formada per les síl·labes que poden precedir la primera accentuada del vers, iniciadora del període rítmic interior—, els versos es reduiran a només tres tipus rítmics: el trocaic, el dactílic i el mixt (x x; x x x; x x x x x). Al període rítmic interior segueix l'anomenat final de vers, que comprèn la darrera síl·laba accentuada, les àtones que poden seguir-la, i la pausa mètrica, de vers o d'hemistiqui, amb la qual es relaciona, en certa manera, la cesura. Des del Renaixement, sobretot a Itàlia i a partir del s XV, la poesia romànica ha intentat d'apropiar-se el ritme, a més de les formes, de l'antiguitat, i això mitjançant dos procediments bàsics i distints: la transposició de les regles quantitatives clàssiques al sistema romànic d'una manera mecànica i violentant el geni de la llengua; i l'adaptació, fins on sigui possible, dels ritmes clàssics als metres propis, accentuals, respectant-ne amb més naturalitat l'autonomia i les essències. Triomfà aquest darrer camí, no tan arbitrari. L'humanista català Antoni Agustí, el 1540 coneixia prou bé les temptatives italianes i la novetat d'algunes formes recents. Molts dels ritmes, i de les formes, d'adaptació clàssica del Renaixement retornen, al mateix temps que se n'assagen de nous, durant el neoclassicisme i el romanticisme. Dins aquesta línia i en el segon dels procediments indicats, i al llarg d'un esforç renovador constant arreu d'Europa, a Catalunya trobem Manuel de Cabanyes (1833), diverses provatures posteriors i l'aportació de M.Costa i Llobera (1906) i els seus continuadors. Més innovadors són els intents d'aproximació i adaptació de l'hexàmetre clàssic per convertir-lo en vers català, empresos per Joan Maragall (1913) i, més reflexivament i amb tècnica molt més elaborada, per Carles Riba, (1919, 1948). Però continuen essent encara motiu de polèmica aquest i altres aspectes de la vella aventura de voler homologar dos sistemes rítmics tan dispars en llur essència i naturalesa.

 

 

Font: http://www.enciclopedia.cat