La llengua catalana

Categoria: La llengua catalana
Vist: 7320

Ampliar mapa dels països catalansEl català és una llengua romànica parlada per gairebé 9 milions i mig de persones al món. Considerant l'aplicació uniformada es considera especificativa la denominació català-valencià-balear, que es té per facilitat reduida. Els límits del domini lingüístic inclouen Catalunya, el País Valencià (a excepció d'algunes comarques), les Illes Balears, Andorra, la Franja de Ponent (Aragó), la ciutat de l'Alguer (a l'illa de Sardenya, Itàlia), la Catalunya del Nord (95% del Departament dels Pirineus Orientals, França) i el Carxe, un petit territori de Múrcia poblat per modernes migracions de valencians. El domini lingüístic, amb una superfície de 59.905 km² i 12.805.197 d'habitants (2006), inclou 1.687 termes municipals, 9 dels quals tenen només una part minoritària catalanoparlant.

El català va estar prohibit al Principat de Catalunya en l'àmbit oficial des del Decret de Nova Planta (1716) i al País Valencià (1707). A Catalunya Nord ja s'havia aplicat una prohibició similar el 1700. Al segle XX, a l'estat espanyol, es prohibí durant les dictadures de Primo de Rivera (1923-1930) i Franco (1939-1975). En els territoris catalanoparlants d'Espanya no es recuperà l'oficialitat fins a l'entrada dels diferents estatuts d'autonomia.

Almenys ja d'ençà el segle XIV, aquesta llengua també rep, entre d'altres, el nom de valencià, denominació emprada sobretot al País Valencià. Actualment i per evitar els conflictes que això pot suposar com a arma política per afeblir la llengua, l'AVL ha arribat a la conclusió, el 9 de febrer de 2005 que

« és un fet que a Espanya hi ha dos denominacions igualment legals per a designar esta llengua: la de valencià, establida en l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana, i la de català, reconeguda en els Estatuts d'Autonomia de Catalunya i les Illes Balears  »

Font: wikipèdia

 

ORIGEN

 

AFINITATS I CONSIDERACIONS

El català és una llengua romànica, resultant de la evolució local del llatí parlat en el país en temps dels romans. Ocupa una posició central entre les llengües de la família romànica. En la seva forma actual presenta semblances amb moltes d'elles, a causa d'aquestes semblances fins i tot, és possible citar algunes frases que són comunes al català amb la més allunyada de les llengües romàniques, el romanès; per exemple foc nou o cap de bou volen dir el mateix en els dos idiomes i es pronuncien gairebé igual. Innegablement les llengües romàniques de la península, portuguès, castellà i català tenen moltes afinitats; però cal advertir que el castellà sovint s'aparta dels altres dos, mentre el portuguès i català romanen més semblants:formes idèntiques com palla (en portuguès ortografiat palha) en contrast amb al castís paja del castellà, altres exemples en les paraules fava, roda, meu etc... del català i portuguès, enfront de haba, rueda i mío del castellà, aquestes coincidències es repeteixen en llargues sèries de mots.

Sí que hi ha en canvi una semblança, molt més gran que amb cap altre llengua de la família, entre el català i la llengua d'Oc, o occitana la llengua popular del sud de França, podem assegurar que el català i l'occità són dues llengües bessones.

 

 

DEL LLATI AL CATALA

El canvi del llatí al català va ser lent i gradual, gairebé imperceptible. Cap generació no tingué la sensació de parlar una llengua diferent a la dels seus antecessors. És dons impossible de dir, en quin moment comença l'història de la llengua catalana; els canvis més radicals es van produir en els segles VII i VIII; però aquest problema es troba enfosquit perquè els documents s'escrivien en un llatí artificiós, que no corresponia gens al llenguatge viu coetani. Tanmateix els escrivents sovint es distreuen, i cauen en la llengua viva. Ja en segle IX, i encara més en els segles X i XI, l'aparició de mots i àdhuc de frases enteres en català pur, és tant freqüent en mig dels textos en llatí que és fàcil endevinar que el llenguatge parlat en aquell temps era necessariament el que avui coneixem per català. En el segle XI ja comptem amb llargs passatges catalans, i des de 1150 els documents sencers escrits en la nostra llengua es fan nombrosos. Al segle XII apareix el primer text literari, les Homilies d'Organyà; és un tros d'una collecció de sermons. Immediatament vénen textos poètics. És segur que hi va haver obres literàries més antigues que s'han perdut.

Podem distingir tres grans èpoques en la de la llengua i la literatura catalanes:el període nacional, fins a la fi del segle XV; la decadència, segles XVI, XVII i XVIII; i la renaixença, en el segon i darrer terços del segle passat i en el present

A l'Edat Mitjana, Catalunya i terres germanes formaven un país independent. El castellà (mai anomenat "espanyol" en aquell temps) sorgeix en els documents al mateix temps que la nostra llengua. El castellà no era emprat, ni tant sols conegut en el territori de llengua catalana. Aquestes terres pertanyien a l'anomenada Corona d'Aragó ( de fet s'hauria de dir Corona de Catalunya, país dominant en la Confederació i així identificat al estranger), en la qual el català era la llengua parlada del 85% de la població, i la usual a les parts més riques i actives, incloent-hi la capital, Barcelona, on els reis vivien més temps que enlloc. El rival del català en aquell temps no era el castellà, sinó la llengua d'Oc.

 

 

LITERATURA, POESIA, PROSA

La importància de la literatura catalana va créixer ràpidament:l'any 1300 ja comptava amb una gran varietat de gèneres amb una riquíssima producció filosòfica i històrica¨, un segle després era una literatura complerta. El prodigiós Ramon Llull (1235-1316) va escriure una obra immensa, principalment filosòfica, enciclopèdica i narrativa, les parts catalanes de la qual omplirien més de trenta grans volums.

La poesia catalana al segle XII s'escrivia encara en llengua d'Oc, però aviat, fins i tot la lírica, apareix ja en una barreja de català, amb minva constant d'elements manllevats, fins que, llarg temps abans d'acabar l'Edat Mitjana, es va escriure ja en català pur.

En el vers narratiu l'evolució va ésser més ràpida, i poc després de 1300 els poemes d'aquest gènere es troben ja sense mescla occitana. Avui amb prou feines és possible de posar en dubte l'existència de d'una poesia èpica: bocins o llargues sèries de versos es troben incorporades en la prosa de les cròniques del segle XIII, i estan escrits en català, no en llengua d'oc. Dos-cents anys més tard la poesia catalana és ja molt rica i diversa.

 

En prosa no es va usar mai la llengua d'Oc, i el llatí aviat va anar perdent terreny de manera constant.

  • La novella en prosa i en vers, les històries curtes i apòlegs, la història, la didàctica popular i els termes religiosos, ja es cultivaren intensament en el segle XIII; traduccions de la bíblia circulaven des de abans de 1234, i molts trossos s'han conservat escrits. Arnau de Vilanova, gran figura científica, famosa a tot el món, va compondre per aquest temps una part de les seves obres en català. Pels volts de 1300es van redactar o traduir en català molts llibres de matemàtiques, astronomia i medicina. El mestre Joan Jacme va escriure en català un tractat d'oftalmologia poc desprès de 1350. També és interessant veure l'activitat dels catalans antics en termes filològics: Ramon Vidal de Besalú (1160-1230?) és autor de la gramàtica més antiga que s'ha conservat d'una llengua moderna; es van compilar diccionaris de la rima en els anys 1371 i 1380; un lèxic general i un diccionari català-alemany es van publicar ja en els anys1487 i 1501. Cap gènere literari no restà tancat al nostre idioma. S'han conservat textos dramàtics del segle XIV, i en ells sembla trobar-se el primer punt de partida del gran teatre castellà del Renaixement.
  • Com se sap el parlament de Catalunya és un dels més antics del món, més inclús que Anglaterra, l'oratòria es conreava amb ardor i encara es conserven colleccions de discursos del rei i dels súbdits des de cap a 1350. Però va ser potser en Dret el terreny on el català assolí els seus èxits més duradors, ja que el Consolat de Mar esdevingué en el mateix període el codi de dret marítim acceptat internacionalment.
  • L'ús literari de la llengua es va estendre a tots els àmbits, classes i professions de la nació. Conservem cançons escrites pels reis catalans, entre elles 'el cant viril' on Pere el Gran crida a les armes a la seva gent per repellir la invasió francesa. També el Princep Jaume de Mallorca era un poeta tan assidu, que durant el seu empresonament intentà traduir tot Boeci en versos catalans. Les literatures de l'edat mitjana eren en qualsevol idioma rares, en canvi en català medieval es donaren a conèixer varies escriptores: Constança de Mallorca, va fer versos de gran tendresa, planyent-se de l'absència del marit; Sor Isabel de Villena, bells tractats de caràcter místic. Però el fet més notable és la gran proporció d'escriptors laics i burgesos: Bernat Metge, Desclot, Muntaner nascuts en la classe mitjana, ni els ni filòsofs i teòlegs com Llull i Vilanova pertanyien a la clerencia; i no en va el català va esser una de les raríssimes llengües de la Cristiandat medieval a les quals es va traduir l'Alcorà. Al segle XV arriba el màxim apogeu del català com a llengua literària.

 

 

LA DECADÈNCIA 

La decadència de la nostra llengua comença al segle XV un cop consumada la unió personal amb la Corona de Castella. Comença a decaure paulatinament a tots els nivells. Les belles lletres perden seguidament no gaire en quantitat, però sí molt en qualitat. Però la literatura castellana s'han aprofita poc, ja que són molt rars els qui fan literatura en castellà. La llengua catalana segueix essent general arreu tant privadament com en les qüestions oficials i administratives, en el dret i en les transaccions econòmiques etc. segueix dons la nostra autonomia per bé que unides a Castella, sota els mateixos reis. Els llibres d'història i dret continuen escrivint-se en català en tot el segle XVII i fins ben entrat el XVIII. Després de 1716, sotmeses les terres catalanes pels exèrcits centralistes, després d'una llarga guerra amb poderós ajut estranger, el Rei de Madrid es disposa a governar-les com a províncies conquerides, els castellans proven d'imposar el seu idioma i hi reïxen en els terrenys oficial.

 

En el Dret i els Tribunals el català defensa encara les seves posicions amb èxit; en l'ensenyament les conserva en part, de manera que l'ensenyament en català no va ser abolit fins 1858. És interessant veure que fins després d ela destrucció de les llibertats catalanes a l'any 1716, els industrials i comerciant romanen fidels a la llengua del país: en l'Historia Econòmica de Carrera i Vidal es pot observar els fabricants d'indianes i altres teixits continuen anunciant-los en català fins molt avançat el segle XVIII. En la vida privada el català continua essent l'idioma escrit, i cal anar fins molt endavant pel veure'l afectat per una mena de caiguda espontània difícil d'explicar.

La correspondència particular continua escrivint-se en català fins el començament del segle XIX, i en molts punts fins a mitjans de la centúria i inclús més tard. l'ús del castellà solament arribà a practicar-se en aquest aspecte durant un període molt curt i en molts ambients rurals, mai. Però aleshores el ressorgiment ja estava arribant, i el català havia de veure encara jornades glorioses.

No cal dir que en matèries religioses, així com en la cançó i la poesia populars, l'ús del nostre idioma no va decaure de moment. Precisament en aquests segles la literatura popular va ser més pròspera que mai: això fa que se'n hagin pogut recollir moltes dotzenes de volums, sobretot en el Principat i a Mallorca. Al Rosselló el gran llibre de J.Pons ens va revelar l'existència durant segles d'una literatura considerable en el terreny popular, i amb diversos intents considerables de renaixença culta. N'hi hagué un altre a València en el segle XVIII, no frustrat del tot. En resum s'ha de dir que no ho ha cap llacuna total en la història de la llengua literària

 

 

LA RENAIXENÇA

 

  • El ressorgiment o Renaixença comença al segle XIX. La data inicial és 1833, quan Aribau escriu la seva "Oda a la Pàtria". I com que no ho fa en un idioma innoble, barroer i depauperat, sinó en una veritable llengua literària, ens mostra con és de real la continuïtat alludida. Aviat torna a esser pròspera la poesia, segueix la prosa literària, més tard els estudis científics i tècnics, finalment el català envaeix el camp de les activitats governamentals i administratives.

 

 

 

Font: http://www.cercat.com/LINCAWEB/htm/historia.html