Vers

Categoria: Estilística literària
Vist: 3933

El vers és una unitat poètica de vegades sotmesa a mesura. Els versos s'escriuen en una sola línia, és important no ajuntar-les a l'hora de copiar un poema. Les característiques d'un vers són sovint el ritme, la rima i la utilització de mots i de recursos literaris.

 

El ritme d'un poema el determinen els signes de puntuació i el nombre de síl·labes que té cada vers. En català la manera de comptar el nombre de síl·labes d'un vers és el mateix que l'habitual, però només es compta fins l'última síl·laba tònica, igual que en d'altres llengües romàniques amb abundor de paraules agudes com el francès i l'occità. També el determina la disposició que tenen segons si són tòniques o àtones. Moltes vegades segueix un model que es va repetint a cada vers, tot això determina el ritme d'un poema.

 

La rima és la concordança total o parcial que hi ha entre els fonemes que segueixen a l'última lletra accentuada de dos versos.

 

Un grup de versos pot formar una estrofa.

 

 

Font: http://ca.wikipedia.org

 

Sinalefa

Categoria: Estilística literària
Vist: 7573

Fusió en una sola síl·laba rítmica de dues vocals en contacte situades l'una a la fi i l'altra al començament de mots distints. El tractament d'aquest fenomen fonètic, important per al compte mètric del vers, és condicionat per la natura i l'evolució històrica de cada llengua i la incidència d'aquesta en la poesia. En la poesia catalana antiga el compte del vers es feia atenint-se al nombre de vocals o diftongs, i l'hiat era admès quan es tractava de vocals de distint so, mentre que es feia elisió si les síl·labes en contacte eren homòfones, i també entre pronunciacions fortes i àtones de la vocal a i quan la vocal feble o neutra era atreta per la forta en contacte; correntment les elisions eren indicades gràficament. Per tant, pot dir-se que la sinalefa era l'excepció de l'hiat, com en el cas de l'atracció del pronom us i l'adverbi hi per la vocal final del mot precedent. Com sigui que en l'actualitat hom no marca gràficament l'elisió més que en els casos establerts per les normes ortogràfiques vigents, en els altres hom pot dubtar en la lectura, si ocorre aquest fenomen o el de la sinalefa. Amb tot, la tendència de la poesia catalana contemporània és la d'evitar l'hiat i generalitzar la sinalefa àdhuc més enllà dels límits que tradicionalment ha admès la llengua. 

 

Exemple:

Va portar un llibre. Compri una casa.  Té il·lusió.

També formen una sinalefa una "i" o una "u" consonàntiques en contacte amb una  vocal.

Hi ha gent. Cau alguna cosa.

Quan es pot donar una elisió o una sinalefa, és preferible la sinalefa:

Porta un llibre

 

 

 

Font: http://www.enciclopedia.cat

 

El ritme en el vers català

Categoria: Estilística literària
Vist: 5641

El ritme en el vers català

El vers català, en tant que vers romànic, obté el seu ritme de l'accent d'intensitat o qualitat, que ordena en grups síl·labes tòniques i àtones, enfront del vers clàssic grec i llatí, bàsicament escandit per la quantitat o duració sil·làbica, segons ordenacions d'unitats llargues i breus. El ritme és un element constitutiu del vers català, el qual és determinat pel relleu fònic dels accents de la llengua. Quant al ritme, és més determinant l'accent de vers que l'accent de paraula o prosòdic, el de la conversa corrent i la prosa. Cada vers autònom exigeix almenys dos accents rítmics: un de fort, obligat al final del vers i que recau en vocal accentuada, i un altre, més feble, oscil·lant en les quatre primeres síl·labes i que pot incidir en vocal tònica o en àtona. Hom destaca l'anomenat període rítmic interior, que s'estén des del primer accent rítmic del vers fins a la síl·laba àtona anterior al darrer accent del mateix vers. Aquest període rítmic se subdivideix en peus de vers, o clàusules rítmiques, petites unitats de ritme formades per dues o tres síl·labes, una de les quals és accentuada i polaritza l'àtona o les àtones del peu. Basant-se en les condicions de la pronunciació catalana i en el seu accent d'intensitat, i fonamentant-se en la terminologia clàssica, però sense que hi hagi cap relació amb les característiques de la quantitat dels antics i sense que resulti prou satisfactori el sistema de designació —perquè difícilment un vers català o una sèrie de versos poden comptar-se sistemàticament per peus ben identificables, puix que en la poesia romànica no és el metre la unitat bàsica del ritme, com en els antics, sinó el vers sencer—, hom ha proposat cinc patrons o esquemes de peus de vers rítmic o accentuals: el iambe (x xa;), el troqueu (x x), el dàctil (x x x), l'amfíbrac (x x x) i l'anapest (x x x), per bé que el català tendeix al binarisme i a l'agrupament en freqüències iàmbiques. Si, atemptant contra l'essencial unitat del vers, hom accepta l'anacrusi —resta solta formada per les síl·labes que poden precedir la primera accentuada del vers, iniciadora del període rítmic interior—, els versos es reduiran a només tres tipus rítmics: el trocaic, el dactílic i el mixt (x x; x x x; x x x x x). Al període rítmic interior segueix l'anomenat final de vers, que comprèn la darrera síl·laba accentuada, les àtones que poden seguir-la, i la pausa mètrica, de vers o d'hemistiqui, amb la qual es relaciona, en certa manera, la cesura. Des del Renaixement, sobretot a Itàlia i a partir del s XV, la poesia romànica ha intentat d'apropiar-se el ritme, a més de les formes, de l'antiguitat, i això mitjançant dos procediments bàsics i distints: la transposició de les regles quantitatives clàssiques al sistema romànic d'una manera mecànica i violentant el geni de la llengua; i l'adaptació, fins on sigui possible, dels ritmes clàssics als metres propis, accentuals, respectant-ne amb més naturalitat l'autonomia i les essències. Triomfà aquest darrer camí, no tan arbitrari. L'humanista català Antoni Agustí, el 1540 coneixia prou bé les temptatives italianes i la novetat d'algunes formes recents. Molts dels ritmes, i de les formes, d'adaptació clàssica del Renaixement retornen, al mateix temps que se n'assagen de nous, durant el neoclassicisme i el romanticisme. Dins aquesta línia i en el segon dels procediments indicats, i al llarg d'un esforç renovador constant arreu d'Europa, a Catalunya trobem Manuel de Cabanyes (1833), diverses provatures posteriors i l'aportació de M.Costa i Llobera (1906) i els seus continuadors. Més innovadors són els intents d'aproximació i adaptació de l'hexàmetre clàssic per convertir-lo en vers català, empresos per Joan Maragall (1913) i, més reflexivament i amb tècnica molt més elaborada, per Carles Riba, (1919, 1948). Però continuen essent encara motiu de polèmica aquest i altres aspectes de la vella aventura de voler homologar dos sistemes rítmics tan dispars en llur essència i naturalesa.

 

 

Font: http://www.enciclopedia.cat

 

Síl·laba

Categoria: Estilística literària
Vist: 4931

Síl·laba és un conjunt de sons que es pronuncien en un únic cop de veu. És cadascuna de les parts que composen una paraula.

La composició de les síl·labes s'estudia bàsicament en la fonologia, una branca de la lingüística. La distinció bàsica en l'estructura és en obertura i rima. La rima és formada pel nucli i la coda. El nucli és l'únic element imprescindible i en català ha de ser sempre una vocal. Les síl·labes sense obertura es diuen obertes i les que tenen coda, travades. L'obertura i la rima poden ser simples o composts, segons que constin d'un segment o de més d'un.

En català hi ha els següents tipus de síl·labes:

• una sola vocal (a-mic, u-na) 

• unió d'una consonant, en posició d'atac i/o de coda, i una vocal (ti-na, du-txa) 

• aplecs consonàntics, en posició d'atac i/o de coda, més una vocal (prats) 

La posició de consonant pot ser ocupada per una semivocal (mai, iot). Als aplecs consonàntics podem trobar aquesta semivocal formant una obertura complexa, com a segon element (qual), i una coda complexa, com a primer element (caus).

Una síl·laba pot ser tònica o àtona segons si hi recau l'accent o no. Afecta a més a més els anomenats caràcters suprasegmentals (aquells fenòmens fonètics que involucren més d'un so) com el to, per exemple.

  Segons el nombre de síl·labes, una paraula es monosíl·laba, bisíl·laba, etc., cosa que afecta l'accentuació.

 

 

Rima assonant

La rima assonant és aquella en què a partir de la darrera vocal tònica, únicament coincideixen els sons vocàlics dels versos.

Exemple (del poema Plorar de Gabriel Ferrater)

Si s'allunya i no et mira, 

si t'és advers l'instant, 

de plorar què en trauries? 

Si et sent, neci, riurà. 

Noteu que aquest exemple només rima en català oriental (Gabriel Ferrater era de Reus), en que es pronuncien igual la a de mira i la e de trauries.

 

Rima consonant

Dreceres ràpides: navegació, cerca   La rima consonant apareix quan la repetició de fonemes és total a partir de la darrera vocal tònica. Vegeu un exemple:

Veles e vents han mos desigs complir, 

faent camins dubtosos per la mar. 

Mestre i ponent contra d'ells veig armar; 

xaloc, levant los deuen subvenir 

ab lurs amics lo grec e lo migjorn, 

fent humils precs al vent tramuntanal 

qu'en son bufar los sia parcial 

e que tots cinc complesquen mon retorn. 

Primera estrofa de Veles e vents, d'Ausiàs March.  

 

 

Font: http://ca.wikipedia.org/wiki/Rima_consonant 

 

Rimes

Categoria: Estilística literària
Vist: 12906

Rima

Terme de poètica que designa la total o parcial concordança de fonemes entre dos o més mots a partir de la darrera vocal accentuada, i especialment emprada per a obtenir terminacions iguals o semblants entre dos o més versos. Feminització de l'occità rim, significà tradicionalment vers i composició rimada. Limitada a l'accepció moderna té precedents en certs recursos de la poesia clàssica llatina i ja apareix en himnes cristians del s VIII i en les primeres manifestacions de la poesia romànica. Segons el grau de coincidència dels fonemes en els mots afectats, a partir de la darrera vocal accentuada, la rima pot ésser consonant, si aquesta coincidència és perfecta, i assonant, si només es produeix en les vocals; la coincidència ha d'ésser necessàriament fonètica, no pas gràfica. La consonància ha exigit l'aplicació de normes rígides, referides, per exemple, tant al vocalisme com al consonantisme, tant a la repetició indeguda de mots com a l'abús de rimes fàcils, particularment a l'època trobadoresca i a la clàssica de la poesia catalana, en què foren relativament poques les llicències permeses. L'assonància, conreada en gèneres d'origen popular i present en poemes cultes, especialment els narratius, com a efecte de descuits, no ha estat subjecta a regles tan estrictes. Pel que fa a la posició de l'accent en la rima, hom pot distingir entre rima oxítona, aguda o masculina, si recau a la darrera síl·laba del mot; paroxítona, plana o femenina, si a la penúltima; i proparoxítona o esdrúixola, si en l'antepenúltima. A la poesia catalana, la rima aguda predominà fins al Renaixement, època en què, per influx italià, competí amb la plana, que s'imposà en el barroc; des de la darreria del s XIX i d'acord amb models francesos, hom tendeix a alternar les dues rimes en l'estrofa i el poema; la rima esdrúixola, molt poc conreada, ho fou, artificiosament, sobretot durant el barroc. La posició normal de la rima és al final del vers, on adopta quatre tipus fonamentals de distribució: el continu, o successió monorima de més de dos versos, l'apariat, i, amb dues rimes, l'altern o encadenat (abab) i l'abraçat o croat (abba)  . Pot esdevenir-se també a l'interior del vers o rima interna. Altres rimes són la rima lleonina, quan la interna concorda amb la final del vers; els rims empeutatz o multiplicatius, quan els hemistiquis van proveïts, a l'estrofa, d'una rima, independent de la final; i la que es produeix entre un mot final d'un vers i un mot situat a l'interior del vers següent, a voltes dita encadenada. Certes estructures poemàtiques s'ordenen mitjançant versos deliberadament mancats de rima, com els decasíl·labs estramps i els versos fènix, aquests amb mots-rima rics i difícils, dels poetes clàssics catalans; els versos blancs, de tècnica italiana, usats en sèries, regulars o no, de decasíl·labs, hexasíl·labs i quadrisíl·labs toscans, d'una sola classe o en combinació; i els versos lliures, d'origen francès molt més recent, caracteritzats per llur llibertat mètrica, per l'ús accidental de la rima, en especial l'assonant, i pel calc aproximat d'esquemes estròfics rimats preexistents o bé per la plena independència de tot model. 

 

Rima assonant  

La rima assonant és aquella en què a partir de la darrera vocal tònica, únicament coincideixen els sons vocàlics dels versos. 

Exemple (del poema Plorar de Gabriel Ferrater):

Si s'allunya i no et mira, 

si t'és advers l'instant, 

de plorar què en trauries? 

Si et sent, neci, riurà. 

Noteu que aquest exemple només rima en català oriental (Gabriel Ferrater era de Reus), en que es pronuncien igual la a de mira i la e de trauries. 

 

Rima consonant

La rima consonant apareix quan la repetició de fonemes és total a partir de la darrera vocal tònica. Vegeu un exemple: 

 

Veles e vents han mos desigs complir, 

faent camins dubtosos per la mar. 

Mestre i ponent contra d'ells veig armar; 

xaloc, levant los deuen subvenir 

ab lurs amics lo grec e lo migjorn, 

fent humils precs al vent tramuntanal 

qu'en son bufar los sia parcial 

e que tots cinc complesquen mon retorn. 

Primera estrofa de Veles e vents, d'Ausiàs March. 

 

Rima fàcil

La rima fàcil és un terme despectiu que s'aplica a la rima basada en terminacions gramaticals. Per exemple, és senzill en català fer rimar dos versos usant el mateix temps del verb, o adverbis en -ment. La sensació que provoquen en el lector és d'estranyesa. La rima fàcil és un recurs conscient de l'autor, per provocar un efecte d'atenció en el receptor, per manca d'una altra paraula que s'escaigui en el vers o per remarcar una acció o situació. És també pròpia de les composicions escolars.     Rima falsa

La rima falsa és aquella que sembla per l'escrit que rimi però que no ho fa per la fonètica. En català acostumen a basar-se en la essa sonora i en el grau d'obertura de les vocals E i O. Així, dos versos poden semblar que rimin perquè gràficament la terminació és la mateixa però en pronunicar-ho, una vocal és oberta i l'altra tancada. Les rimes falses no són buscades per l'autor, es produeixen per un desconeixement del codi o a vegades per confusions dialectals.

 

Rima femenina

La rima femenina és aquella que els seus versos acaben en paraula plana o esdrúixola:

Exemples:

noia, ànima, mandolina, cítara, etc. 

En algunes llengües en que la majoria de paraules són planes, com el castellà, és habitual que en una composició totes les rimes siguin femenines. En català, en canvi, és freqüent l'alternança entre versos amb rima femenina i rima masculina (acabats amb paraula aguda).

 

Rima interna  

La rima interna és la que es produeix entre el final del vers i algun mot del seu interior.

Es tracta d'un culteranisme italianitzant molt propi dels segles XVI i XVII, on van predominar les fórmules líriques importades d'Itàlia. Encara que existeixen precedents: El problema de la rima interna en molts casos és d'identificació i d'intencionalitat de l'autor. Ha de quedar molt clar que la intenció de l'autor era rimar d'aquesta forma, perquè el fet que un o dos versos en un poema, i fins i tot en una estrofa, tinguin rimes internes - final d'un vers rimant amb una paraula d'altre vers- pot tractar-se només d'una negligència de l'autor no intencionat o, ni tan sols això, simplement que va compondre així l'estrofa i no li va donar més tornades.

Per exemple:

• Salvem esculls entre cants i reülls 

• Són una rosa que els meus ulls han desclosa 

  Rima masculina

En la mètrica poètica catalana, rima masculina fa referència a les rimes en paraula aguda. Per extensió es coneixen com a versos masculins aquells que tenen una rima masculina.

Aquelles rimes que no són masculines son conegudes com a rimes femenines (rimes en paraules planes o esdrúixoles).

Exemple:

En ma terra del Vallès a  tres turons fan una serra, b  quatre pins, un bosc espès, a  cinc quarteres massa terra. b  Com el Vallès no hi res ! a  

Pere Quart, Corrandes de l'exili En aquest exemple els versos "a" acaben en rima masculina, mentre que els versos "b" acaben en rima femenina.

 

Rima fàcil

La rima fàcil és un terme despectiu que s'aplica a la rima basada en terminacions gramaticals. Per exemple, és senzill en català fer rimar dos versos usant el mateix temps del verb, o adverbis en -ment. La sensació que provoquen en el lector és d'estranyesa. La rima fàcil és un recurs conscient de l'autor, per provocar un efecte d'atenció en el receptor, per manca d'una altra paraula que s'escaigui en el vers o per remarcar una acció o situació. És també pròpia de les composicions escolars. 

Rima falsa

La rima falsa és aquella que sembla per l'escrit que rimi però que no ho fa per la fonètica. En català acostumen a basar-se en la essa sonora i en el grau d'obertura de les vocals E i O. Així, dos versos poden semblar que rimin perquè gràficament la terminació és la mateixa però en pronunicar-ho, una vocal és oberta i l'altra tancada. Les rimes falses no són buscades per l'autor, es produeixen per un desconeixement del codi o a vegades per confusions dialectals. 

 

 Font: http://www.enciclopedia.cat  Font: http://ca.wikipedia.org