Occità

L'occità o llengua d'oc (occitan, lenga d'òc) és la llengua romànica pròpia d'Occitània. El domini lingüístic actual de l'occità s'estén per quatre estats:

• El terç sud de França
• La Vall d'Aran a Catalunya
• Les Valls Occitanes, a Itàlia (ço és: una franja del Piemont i un tros de la Ligúria)
• El Principat de Mònaco (on l'occità coexisteix amb el monegasc)

Introducció i definició

Bandera d'Occitània

Es denomina occità la llengua romànica que es parla a Occitània. La llarga persecució per part de l'estat francès i la manca d'un estàndard suficientment difòs han exercit una relativa fragmentació de la llengua a nivell dialectal, més forta que en català però menys forta que en francès o en italià. Així una gran majoria de filòlegs especialistes de l'occità no dubten de la unitat d'aquesta llengua, i només una petita minoria la posen en dubte. En l'actualitat s'estima que hi ha entre 2 i 10 milions de parlants nadius^{[cal citació]}, i 7 milions de persones que poden entendre'l però no parlar-lo.

L'occità, junt al català, és una llengua occitano-romànica. Juli Ronjat la va caracteritzar així atenent-se a 19 criteris lingüístics: onze de fonètics, cinc de morfològics, un de sintàctic i dos de morfològics. El nom de la llengua, occità, aparegut cap al 1290, ve d'òc (pronunciat [ɔ(k)]) del llatí hoc ("això"), que ve a dir "sí" en occità, i més exactament dels termes següents que Dant va crear a la fi del segle XIII: la "llengua d'oc" (l'occità) en contrast a la "llenga d'oïl" (el francès) i la "llengua de si" (l'italià). Es considera que la variant llenguadociana de l'occità és la parla més propera al català que existeix.

L'occità, junt al català, és una llengua occitano-romànica. Juli Ronjat la va caracteritzar així atenent-se a 19 criteris lingüístics: onze de fonètics, cinc de morfològics, un de sintàctic i dos de morfològics. El nom de la llengua, occità, aparegut cap al 1290, ve d'òc (pronunciat [ɔ(k)]) del llatí hoc ("això"), que ve a dir "sí" en occità, i més exactament dels termes següents que Dant va crear a la fi del segle XIII: la "llengua d'oc" (l'occità) en contrast a la "llenga d'oïl" (el francès) i la "llengua de si" (l'italià). Es considera que la variant llenguadociana de l'occità és la parla més propera al català que existeix.