Em feia pena, el reu, lligat de peus i cames
damunt de la llitera, amb via oberta al braç,
dret a la vena, a prop de l'aparell
amb les tres ampolletes de verí.

També me'n feien els dos nens, la mare,
la noia i el joier que va matar
en veure's en perill i abans de caure,
després dels trets de la bòfia a la cama.

Se m'acostà una hostessa riallera
—les dents blanques, de foto de farmàcia—:
Premi el botó que vulgui, el blanc o el negre,
avui vostè governa, ho diu el poble.

Vaig acostar la mà a la safata;
vaig mirar a banda i banda, però els ulls
de la gent eren tots nina enlaire i xiulaven.

I amb la mà esquerra vaig tibar la dreta
fins que l'índex terrible de la llei
va encastar-se'm —mandrós— al bell mig dels botons.

Lluny, vaig sentir els gemecs de l'home,
pudor de cagarrines, i al final
uns ais frenètics, un rosec de mort
al cor del reu, que es va cagar de por.

I vaig sortir a les ombres dels carrers dels homes,
i amb un pols feble —allucinant— vaig dur-me
de cop un cigarret als llavis justos.

I és que em moria de ganes de fumar.