Invicta Catalunya, casal dels nostres avis,
per a cantar tes glòries com cal en ta llaor
potser no tinguen força bastant mos pobres llavis,
però mon cor s’esclata com poncelleta en flor.

València podrà dir-te lo que ma tosca llengua
no atina a expressar clara, mos dèbils pensaments,
perquè ma dolça pàtria te vol d’altres en mengua,
d’altres que no nos guarden tos nobles sentiments.

Per ço cada diada a vore’t afanyosa
son cap València aixeca sobre l’altiu Montgó,
mentres ne fa de guaita lo mont Penyagolosa
com vigilant les glòries del regne d’Aragó.

Lo nostre escut, comtessa, és teu, com nostra història;
ta honra, nostra honra; ta llar, la nostra llar.
Mentres València vixca, no cantarà victòria
lo qui es propose, indigne, ton rostre fuetejar.

Com navegant que mira den del vaixell la terra
que guarda a sa família, son més preat tresor,
aixina, oh Catalunya, ma vista a tu s’aferra
ab encisera joia, ab lo daler del cor.

Jo t’am com a la nina que dins mon pit fa hostatge,
ab lo mateix afecte que guarda lo cor teu,
ab la tendrura immensa i ab tot lo sant coratge
que vullc a los meus pares i ab lo que adore a Déu.

Jo t’am, oh noble terra!, ab eixa gelosia
ab què l’avaro estima son amagat tresor,
com la salut lo pobre que jau en malaltia,
com aima la rosada lo càlzer de la flor.

Jo t’am perquè és tot una la sang de nostres venes;
lo teu llenguatge, el nostre; tos reis, los nostres reis;
ta joia, nostra joia; tes penes, nostres penes,
i un jorn tots vàrem tindre molt paregudes lleis.

València i Catalunya, per conquerir la glòria,
un temps juntes lluitaren ab tan potent tesó
que, al fullejar les gestes que formen nostra història,
hui encara el món lis dóna tribut d’admiració.

Per conservar aquestos records grans i famosos,
fem com abans ho feren nostres antepassats:
juntem molt més los llaços estrets i carinyosos
que mai no deslligaren ni vents ni tempestats.

Juntem-se com se junten dels esposats los llavis,
lo jorn primer que crema l’antorxa d’Himeneu;
juntem-se com se junten los néts ab los seus avis,
quan estos, agrunsant-los, bressol fan del pit seu.

Invicta Catalunya, arxiu d’eterna fama,
mare de mils de pobles als moros recobrats,
la germanor València en alta veu proclama,
jamai trenquem los llaços que amor ha ben lligats.