2005, Perifèric edicions)

juguem [en un recital] amb els moments de concentració (pensar cada cosa que dius), els d'absència (que són inevitables en el procés de simple lectura) i els d'emfatització (forçar l'atenció dels espectadors).

En un espectacle que, precisament, fa esclatar les lleis de la lògica naturalista a cada situació, el perill de l'excés és constant [parla de Valentin i Ionesco; també hi podríem afegir Brossa]. I el que cal, em sembla, és actuar com si estiguessis davant un text naturalista i així potenciar-ne l'humor.

A Cristina Sirvent [...] tant la Carme com tu, en els diversos personatges que interpreteu, a través dels diversos canvis de vestuari i fins a l'enfrontament final amb la cabellera solta, teniu un atractiu extraordinari, gairebé torbador. Ho sabeu? Suposo que sí.

A Cristina Julià [...] No em cansaria de mirar-te, dins i fora de l'escenari.

la gran força, la vitalitat i la profunditat de Vinyoli, sobre la base d'un llenguatge bàsicament assolible.

La meva actitud davant les dones era d'una timidesa i un retraïment terribles. Amb aquella noia ens havíem conegut no recordo com. Havíem tingut una primera convers agradable. Després ens havíem tornat a veure i la vaig convidar a una cava de jazz. Allà li vaig agafar la mà i ella no la va enretirar. Però jo ja no sabia què dir-li ni què fer. [...] I avui em sento com aquell dia. I és que sóc la mateixa persona, ara carregada de premis i amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.

Caminant per la part alta de Calafell, tinc davant meu una noia. La segueixo per diversos carrers fins que entra en una botiga. La descriuré: és morena, amb els cabells bastant llargs, lligats formant-li una cua. Jaqueta texana molt entallada, faldilla negra amb floretes blanques, que cau flonja sobre els genolls; mitges negres i botines. Crec que el seu atractiu prové de la faldilla, que li oneja en caminar.

Hi ha moments en què un acròbata que passa la corda fluixa fa uns quants passos ràpids i després s'ha d'aturar i restablir l'equilibri abans de continuar la marxa amb passos calculats o novament precipitats cap a la fita. Diria que ara em trobo en un moment de passos ràpids. Les obsessions de sempre caldrà trmapejar-les en un moment d'aturada. Ara queden en un segon pla.

A Torí: senyores esplèndides!

La Cris, interpretant una de les tres putes de l'obra Absolutament lluny, que es podria acostar a Beckett (com ho pretén) si no tingués tants problemes d'"escriptura". La Cris, amb uns texans molt cenyits, estripats. Esquàlida, però amb el seu cos tan ben format, la seva boca prominent, els seus moviments una mica maldestres, els seus cabells rossos recollits en dues trenes... : la Cris!!

El desig d'una dona que no pots tenir, ¿mata el desig d'una dona que tens des de fa setze anys? La cosa no és tan clara.
Recordo que fa trenta anys, quan era casat amb la meva primera dona, em vaig enamorar d'una altra i això no solament no va disminuir el meu desig sexual per la meva dona, sinó que li feia l'amor amb una desesperada i furiosa intensitat. Hi projectava sens dubte el desig per l'altra. És una cosa eu pot passar i altres persones m'ho han confirmat. A més, tampoc és cert que hi hagi en mi un enamorament com el de fa trenta anys. Ara, visc força tranquil en aquest aspecte, i si fa trenta anys no vaig ni intentar res amb el meu nou amor per no posar en perill la relació amb la meva dona, encara ho faria menys. Aquest no és el problema. I jo mai no he estat un home d'aventures subreptícies. Sempre he estat fidel. I això potser és, en el fons, una mancança, un error, una actiutd reprimida i absurda.

No passar-ho bé damunt un escenari és una sensació desagradabilíssima.

La Cris té uns mugrons importants, contundents, en uns pits gairebé inexistents: un tors d'efebus amb mugrons de dona. Les fotos del seu tors (per als cartells de Misteri de dolor) eren bellíssimes. [...]
Escric això a la terrassa d'un bar de l'avinguda Blasco Ibáñez, amb una gran calma, però amb un formigueig interior que em puja des del sexe.