Ja del món la Fe és fugida,
Filis, puix me haveu burlat:
¿Qui dirà ja veritat,
si els àngels diuen mentida?
¡Tesor de la mia vida
(i ja tesor de follet),
mirau lo dany que haveu fet,
que, solament en faltar
de vostra fe lo pilar,
mon edifici és desfet!
Solia algun temps surar
la veritat estimada,
però ja, com a pesada,
al més fondo va a parar;
mes, com no es pot amagar,
bambolles i remolins
nos mostren que està allí dins,
i, per més que està oprimida,
mai se veu desfavorida
de sos efectes divins.
Pensí que abans a Lisboa
que a Espanya li isquera el Sol,
de peix veure un estol
volant per l’aire ab la coa,
solcar de les naus la proa
lo més fragós Pirineu,
i la enganyosa guineu
regalar a les gallines,
que unes promeses tan fines
deixassen d’estar en peu.

Aqueixa boca agraciada
que així se avesa a mentir
mereixeria tenir
un badall de melmelada,
així com és ensucrada
la llengua que m’ha enganyat,
sucre quant ha parlat
fos, per la mateixa via
sucre la pena seria
de aquest engany ensucrat.
Alguna escusa no us val,
puix, en lo que haveu mentit,
no pot dir-se que haveu dit
mentides que no fan mal:
Diga-ho lo dolor mortal
que sens remissió em consum,
la clara i serena llum
per qui em regia apagada,
ma voluntat agraviada,
mon goig convertit en fum.
A tal punt me ha conduït
lo mal que m’está acabant
que em par si estic suspirant
lo que per vós he patit:
De quan me viu reduït,
després de tants lleals passos,
en lloc de palmes, a llaços,
no puc donar-me conhort;
puix, ¿qué serà si em record
del paradís d’eixos braços?

Quan lo bé que en ells gozí
repassa lo pensament,
la força del sentiment
me fa pèrdrer lo juí;
però, puix quant vos perdí
perdí, tot junt, aquell dia
lo major bé que tenia,
a on va lo principal
bé pot lo que manco val
anar en sa companyia.
A tal extrem vingut só
que, estant del modo que estic,
jo mateix só lo qui dic
mil voltes que tinc raó.
Est serà de ma afició
lo blasó més estimat:
que eixa neu haja avivat
lo foc que ja és immortal;
i que lo major fiscal
faga ofici de advocat.
Vós, ab altre extrem, borrau
est proceir benigne meu,
puix, si mentides dieu,
vós mateixa les provau:
Honradament vos portau,
senyora (Déu vos ho pag);
que, sent de mentides sac,
ho sou de una red tan clara
que a totes se'ls veu la cara,
sens que alguna se n’amag.

Bé veig que, si professar
pura veritat volíeu,
única i sola seríeu
en est nostre segle avar;
però, ¿com, puix és sens par,
eixa bellesa divina
vostres accions no encamina?
Seria, així com és rara
la gràcia de aqueixa cara,
la condició peregrina.
Diuen que una bofetada
és càstig de qui desment;
mes, si bé ne haveu esment,
de bestret estau venjada:
Brava me l’haveu donada,
puix, lliurant-me de la mort
allà en lo perill més fort
que patia en alta mar,
me haveu vingut a ofegar
estant segur en lo port.
Mes no será poca glòria
per al mal que se m’espera,
si teniu de mentidera
almanco bona memòria:
Veureu en ma trista història
mon perseverant amor,
que eix inclement proceir
que, a mans de vostre rigor,
no ha pogut fer penedir
content me porta a morir