A l’avinguda dels pollancres,
voldries deturar-te a cada passa
i assimilar el soroll del riu,
com assimilen els arbres la llum,
la terra.

Segueixes senyals
que ha fet algú, fa temps, als troncs
i a les pedres.

No saps on mena
aquest camí, però els arbres
ombregen i et preocupes
només de descobrir
les monjoies que et guien
i d’alentir la passa quan el riu
sembla que et crida.

Mai no t’hi aboques:
a tu només et toca
mirar endavant
i estar a l’aguait
per quan arribis.


Inèdit