A la ciutat del nord, com una ploma ingràvida,
m'emmirallo en una lluïssor eixuta
-no es veu el mar des de casa meva-
i descobreixo les planes i els fruits dels seus arbres.
Cada setmana em deixo seduir
per la claror d'un cim que no he guanyat
-aquí només conec el pas de les estacions-
Jo sóc la distància i em repeteixo, rodamón malendreçada,
com els set jorns amb què s'afaiçona la tempesta.
Onada manyaga, avui no hi ha l'ombra que et malmet les costelles
i les cuixes. Se n'ha anat com se'n va la febre,
humitejant les temples, temptant el so que s'aixecava poderós
i furtat com una mentida a la lluna.

[inèdit]