POESIA CLÀSSICA I CONTEMPORÀNIA
Total Poetes: 588
  Total Poemes: 13901
 
Poemes classificats per autor i ordre alfabètic
Autor alfabètic
Poemes classificats per autor i ordre cronològic
Autor cronològic
Poemes classificats pel lloc de naixement de l'autor
Autor Naixement
Poemes classificats per segle i autor
Segle
Llistat de tots els  poemes per ordre cronològic
Llistat de poemes
Cercador de poemes Tornar
poema
A vos, madona, qui sabets

March, Pere

erroresrecomendar

A vos, madona, qui sabets
tot quan de be sauber devets
d’onor, de pretz, de cortesia,
ques auvets nom e senyoria
de Castello, me recoman,
eu, Peyres March, que vostre man
suy apparellat de complir;
e plaç’a vos que per lo dir
senes lo fayt no me·n cresats,
mas, si d’algun fayt m’esenprats,
vos conexerets qu’eu dich ver
e que suy de vostre plaser
cutxos de far en tota re.

Madona, be crey vos sove
ço que dixes l’autre mati,
quan de Silgues presem cami
per venir a Sord a menjar,
que be dos ans ho mas, ço·m par,
aviets sofert gran affan,
tal ques hom non vi senblan
com sofria lo vostre cos,
e que no·s mostrava defos,
e cujavets tota languir,
tan ques a fort punt de morir
vengues d’aquell affan per cert,
e no trobes home tan cert
que us en sabes de re valer.
Si que us respos mossen Roger
de Castello, soptadamen,
qui tenia son parlamen
ab vostra jentil damizella,
que be·s dava gran maravella
que no aguessets hom trobat
qui us sabes dir la veritat
aycell fort mal de que movia;
que certes eu ne sabia
tan com sabes home del mon,
e ques avia cor relon
de servir dones may que res.
Es eu responi: «Cert, ver es,
madona, ço qu’ell dit vos ha,
mas be vull saber de certa
quin es del mal lo movimen,
car mantes vetz de pessamen
ve greu mal que no par defora,
e dedins alciu es acora,
tan ques hom ne pot leu morir».
Es a vos, madona, oy dir
que certes de pessamen fo.
Heu vos demandi la raso
del penssamen, car be fuy cert
que mantes de vetz dona pert
payre, mayre, filla ho sor,
que te pausats dintre son cor,
e l’ama d’amor natural,
d’on a raso que·l sapga mal,
pero no·l deu tostemps durar,
car en pauch temps deu cossirar
que tots morrem ho tart o lieu,
per que deu hom grasir a Dieu
de tot ço que fay ne fara.
Vos, madona, digues tot pla
que no avieu re perdut,
hon eu fuy tost apercebut
lo mal d’on pogra devallar,
mes no volgui pus enantar
denan tots en lo parlamen,
car hom deu fort secretamen
les nobles dones conssellar
de mal que defora no par
ne sap hom si es calt o fret;
e pus lo mal sta secret,
secret deu esser lo consseyll,
per qu’a me no parech bell
que de mon cor vos digues als.
Es atresi ques a greus mals
garir deu hom gran acort penre,
perc’om puxa pus clar entenre
quin es lo mal ni de que ve,
e may com lo metge no te
lo malaut a tot son plaser
perque·l pogues a son laser
gardar lo pols e la orina,
palpan lo fron e la peytrina,
per mils conexer com sta;
car be permes es ab la ma
tocar dona ses mal star,
perque li puga ordenar,
segons lo mal, lo letovari,
e no·l deu far ypotecari
de villa, grosir, malastruch,
mas qu’ell matex destenpre·l such
que·l voldra dar exarop,
perque no fazes pauch lo trop
de ço que l’agues ordenat.

Madona, com molt ay pessat
vostre mal d’on pogra venir,
sapgats qu’el moch d’algun desir
qui us vench al cor d’alguna res
que volgrets tenir de pres
e no podiets bonamen,
d’on lo cor sofria turmen,
que no podia repausar,
ne volgra dormir ne menjar,
penssan tostemps en cella causa.
E, can un forts desir se pausa
dedins lo cor de la persona,
tans de forts punyimens li dona
que·n sofer affany ses dolor:
aytal forts desir es amor,
nompnat per tot hom egalmen,
e, can lo foch d’amor se pren
a cremar, no garda raso
ne da repaus nulla saso,
tan es lo fort desir que·l ve
de posseir ço que no te
ne pot tener si com desira.
D’aycell desir li ve gran ira,
languimen, tristor e treball,
car lo cor se fon e defall
pel fort desir qui·l te destreg,
e no troba negun deleg
en veser, parlar ne ausir,
mas que li plats axi languir,
penssan la nuyt, pessan lo dia,
per que, pessan, languin morria,
e·n son morts trop amans per cert.
Mas atresi com lo foch pert
sa gran virtut e la calor
s’i mets de l’ayga la fredor,
tan que sta flach o que s’amorta,
enaxi sperança conforta
lo cor malaut d’aycell desir,
e mantes vetz lo fa garir
perfetamen, ses mal aver,
atendre lo joy e·l plaser
ques aura de ço que tant ama;
es ab tant s’escantis la flama
del foch d’amor e sa virtut,
no jes ques ell sia perdut
lo fort desir qu’enans avia,
mas, atresi com ne sofria
languimen, tristor e afan,
aura plaser e joya gran,
o passara cominalmen.
E sitot lo cor d’om no sen
mantes vetz lo be de sperança,
sapgats ses neguna duptança
que·n fay tan que·n soste la vida,
qu’autramen seria blasida
pel foch d’amor, co dit vos ay;
e puch ne parlar pus que·n say
e suy ja vengut a la mort,
e say be que·m dava conort
e que·m pogra del tot curar.
Be crey que degrets vos pasar
pus forts lo mal qu’eu no fazia,
car dona, per sa cortesia,
per temor ho vergonya gran,
no pot axi tot son talan
be demostrar com l’om fara,
per que lo foch que dins sta
li deu ardre lo cor e·l cos,
car no pot de la part defos
aspirar punt de sa calor.

Madona, lo consell millor
que puxats aver en cell mal,
si per lonch temps l’avets aytal,
es que stigats ab bon sper,
e que vullau tot jorn veser
e trop soven ço ques amets;
e, si·s pot far qu’ab luy parlets,
ja n’es mellor la medecina;
e vullats parlar d’amor fina
per donar li algun punyimen,
e gardats lo amorosamen
ab ull traves e, sospiran
sus vetz, car trop va demostran
amor coral sospir,
una causa li vullats dir
ho demandar s’es amoros.
Es hom, qu’es ja volenteros
a demandar, mas que no ausa
mantes vetz per alguna causa
que fay hom star recresut,
no pessets ladonchs sia mut,
ans respondra ses gran acort
paraules que faran al fort
vostre cor e·l sieu alliar,
de que porets ab joy star
e serets de tot mal garida,
qu’al mon no es tan gaya vida
com de dos aymados corals,
es oblidarets tots los mals
qu’aurets passats arrere temps
quan starets abdos ensemps,
ses mal passar, dintre cortina,
ques anch a rey nes a regina
per null temps no anech millor,
car l’aygaros qui·s fa d’amor
e·ls enguens e les medecines
son axi dolces e fines,
confortadores e plasens,
que·l malalt no pot bonamens
assats menjar a son talan,
tan es l’afany e l’ardor gran
ques a de menjar nuyt e dia.
Pero si cas s’esdevenia
qu’ab luy no poguesseu parlar
ne vostre voler demostrar,
o que no·l poguessets veser,
damizella vullats aver,
leal e secreta e bona,
que sia vostra companyona,
e diats li vostre secret,
car trop es lo cor en destret
can no pot dir lo mal ques ha;
e per ventura passara
la damizella d’aytan fort,
de que pendrets un gran conort
quan veurets que u passara jen,
e sol lo dolç complanyimen
qu’ella fara del vostre mall,
e vos del seu tot atretal,
vos alleugara la gran ira.
E qui be·l mal d’amor cossira
plaser es qui be·l ne sap pendre,
pus ab plaser vullats atendre
lo jorn que devisar vos ay.
Una causa us conssellaray,
que no fay obs la oblidets:
que per re lonch temps no amets
home del mon, per gran que fos,
si no saubets qu’ell am a vos
lealmen, senes mentira,
o que us ames si ell sabia
que vos lo denyassets amar,
per que no vullats molt tardar
en far qu’ell ho puxa saber,
e saubets qu’aurets son voler;
sera us trop gran avançamen,
car, si us am tan cominalmen
com vos a luy, ets mig garida,
e, si no u fay, la departida
sia trop breu ses altr’acort,
car no tany a dona que fort
requeris a null home d’amor.
L’om deu seguir sa gran ardor
d’amar dona tro que·l joy n’aya
complit d’amor, es aura paya;
no deu presar un starli
ni deu jamay son dret cami
virar, per afan ni per res,
tro que·l joy complit n’aya pres,
qu’amor als fins amans cossen
e d’aquells fa lo passamen
de tot lur affany e destrich.
No us dets maravella si us dich
que vos lo y trametats a dir,
car no dich jes que requerir
lo fasats que sa ’mor vos do,
mas que per un misatge bo
ell sapxa cert que vos l’amats,
car, pus lo desir no·s departs
que us faça d’amar en cert loch,
no devets contrastar al joch
d’amor qui us ha tan fort moguda,
per que no siats recresuda
de far l’om breu certificar;
e per re no vullats pensar
que negun hom no se’n desdiga,
ans l’er .I. jorn .I. an de triga
que us pogues sol la ma tener;
e, si no us pot venir veser,
si us trametra polit anell
perque siats remembran d’ell,
qui us ama de cor fi.
Vos, madona, fayts atresi
portar a luy un cordonet
que port desobre·l bacinet
quan en fayt d’armes entrara,
car, tan com ell lo portara,
no pora pendre fort damnatge;
e vos, qu’aurets l’anell en gatge
en senyal que son cor tenets,
aytan com vos lo gardarets
no serets de mal angoxada,
pessan en aycella jornada
que vostr’amich tendrets denan
per far ço que us venra ’n talan
amorosamen e jentil.

Acabat vos ay mon still
ques anch no trobes null conjur
que valgues tan a mal del mon,
ne tots los metges que huy son
no crey me·n pogeson rependre;
per que us prech que·l vullats apendre
be de cor e que no us oblit.
Madona, lo sant Sperit
prech que us do ço que desirats.
Mandats mi si res als vos plats.
Subir