Uns llavis cosits amb cremallera, i un pentagrama
Tota hora és foscant a la pensió de l'instint: matí o tarda
són nit, i la nit mai no és alba: angoixa del sol a l'ull
d'un tenebrista. I a les vísceres, un silenci d'altar: un jo
d'ombra que obtura els corredors per no deixar-ne
passar un altre i així sostreure's a la desintegració.
Tic-tac: a la cambra olor de resclosit, de temple refredat,.
o de país reclós. Tic-tac: els talons afilats del temps:
s'esmussen les dents, la cera crepita encesa de braços
quan entra la dòmina amb maquillatge d'àngel
i fulmina l'ombra de dins primera sense ni tocar-la :
"aixeca els genolls i posa´t de cara al mur,
i tu, l'altre, treu-te la màscara, mira´m al front
i diga’m si vols tornar-te com una estàtua tràgica,
una bibelot victoriana amb un somriure pneumàtic."
Després de l'escena, les mil gràcies de rigor.
Quan ell surt a fora és matinada. Motors de calderes.
S'ha apagat la set de desert. Per Surry Hills baixa anestesiat.
A casa seva, obre i es tanca. Només en un vidre hi veu
moviment: arnes que s´hi esclafen cegues de llum blava.

De Mescal, Proa, Barcelona, 2001.