Dolç Àngel de la Mort, si has de venir, més val...
Màrius Torres

Aire trist de la vida, ara que estic ja mort
i ben colgat,
encara vull, potser, que em visitis de nit
i que em besis les urpes amb què vares nodrir-me
quan vaig néixer al fossar.

Del que he viscut, del llot arrossegat per l'ombra,
ja ho saps tu tot.
Pel que he maldat, de l'ànsia per les arrels mogudes,
del bategar sobtat amb què el cos es desfulla,
tu en saps més que jo.

Fins i tot de l'esclau que riu, nu dins la gàbia,
n'ets tu l'amo i senyor, la veu.
Viure al vol deu ser trist, com l'ocell sent el cel
i no sap quan caurà, pel caçador sorprès,
batre d'ales mortes.

I aquest passat vespral tan ple de marbre i calç...
Mort estic bé, no cal justificar-ho.
Més que viure amb l'atzar, somio amb la quimera
perquè vegis com jo et nodriria.

I l'aire trist t'encerclarà el rostre, les galtes...
Et dic, vida, que estic més viu que tu.