POESIA CLÀSSICA I CONTEMPORÀNIA
Total Poetes: 589
  Total Poemes: 13912
 
Poemes classificats per autor i ordre alfabètic
Autor alfabètic
Poemes classificats per autor i ordre cronològic
Autor cronològic
Poemes classificats pel lloc de naixement de l'autor
Autor Naixement
Poemes classificats per segle i autor
Segle
Llistat de tots els  poemes per ordre cronològic
Llistat de poemes
Cercador de poemes Tornar
poema
AL REVEREND MOSSEN FENOLLAR COM A PROCURADOR D'EN MORENO

Gassull, Jaume

erroresrecomendar

Report d’unes noves me força que us diga
lo que ja no puc cobrir ni callar
com veig, reverend mossén Fenollar,
voleu ab tot hom tenir enemiga,
i, cas acordat, cercar mil baralles,
debats i porfídies, contrasts i qüestions,
passant tots los punts, los térmens i ratlles
per fer que prevalguen les vostres raons.

Si en vostre jovent cercàveu revoltes,
quan vós fes la Brama també com ral quaix,
encara que fésseu llavors alt o baix,
lo temps, la edat, cobrien tals voltes;
mas veure que us dure fins ara el mal vici
i no us esmeneu de pràtiques tals!
Voleu de diable usar de l’ofici,
trepant, pessigant, cercant tostemps mals.

I, per lo que us ame, lo cor no em comporta
callar lo que vull ojau vós de mi,
i més recordant-me per vós què em seguí
en dies passats defora, en l’horta,
en l’any de les morts, quan vós dels pagesos
hagués bandejat los mots casolans:
jo sé quins estaven, quant braus i encesos,
si jo no hi hagués tengudes les mans.

I encara voleu vós fer inventari
dels actes i vida de qui no us coneix,
i gens no pensau que no us ho mereix
ni quant és bon home i digne notari.
Per ço jo us suplic, perquè altra vegada
en altra congoixa semblant no us trobeu,
vullau recordar-vos que en boca serrada
no hi entra la mosca, com vós bé sabeu.

Per uns olivars o peus d’oliveres,
que no sé si fan olives de llor,
voleu malcorar i metre mal cor
a qui les conrea en moltes maneres,
dient-li raons que són escusades,
i més per a vós, segons quin estau,
que ja, diu la gent, ab vostres pedrades
dreçades a ell, a vós encontrau.

I a mi en estrem, mossényer, me pesa
(i tant que no ho baste del tot encarir)
que, en mal ni en bé, negú puga dir
que vós no tingau la llengua cortesa;
i l’u diu que ho feu de pura enveja,
i l’altre, que és tal lo vostre costum,
i l’altre respon que és cosa molt lletja
que prenguen de vós, en lloc de llum, fum.

Ferit crec que sou del mal de Ximeno,
com veig que la rata acaça al gat:
si vós en lo nàixer vos sou avançat,
quin mal vos hi mir lo bo de Moreno?
Tornau, reverend, tornau a la ratlla;
mirau-vos, mossényer, un poc a l’espill,
i no direu oncle al qui en la talla,
en dies i en obres, vos pot ésser fill.

Consell haveu dat a qui no el demana;
per fur d’aquest regne, cinc sous li deveu.
Mas ja sé què ho fa: que, puix no podeu,
voldríeu que tots perdessen la gana.
Comunament vem, tantost que el temps passa,
se pega l’enveja molt més que el rovell.
Clamau-vos de vós, que us sou cuitat massa
ab «no hi puc fer pus», com feia en Borrell.

Car bona us diria que fósseu, mossényer,
tallat de tal lluna com és lo Joan,
i, almenys, no rebent en ell tal engan,
no crec tan avant vos véssem empényer.
I encara en daríeu la clotxa de ales,
i ab ella, de tornes, lo vostre serró,
i no us gastaria lo pes de les bales,
dels anys que teniu, tan fort lo gipó.

Que no sé què hi veu en ell vós, fins ara,
per on lo dejau tenir en tan poc;
que jo crec que basta passar tan bé el joc
que no restaria deutor de la tara,
car veig de bon melis la mostra defora;
si dins és corcada, això jo no ho sé,
mas crec que porà, a llegua per hora,
anar a son pas encara molt bé.

Puix ell no us demana favor ni ajuda,
a vós qui us consella passar tan avant?
Que em par que voleu posar a l’encant
la força que vós teniu ja perduda.
Renom de bon metge voleu vós, i fama
(si hi creu molt guanyar, usau-ne pels dos),
i, a mal de renyons, faixau vós la cama
(si mai lo guariu, jo pague per vós!).

¿Haveu-ho llegit en cartes molt velles,
o en l’Avicena, o en l’Hipocràs?
Jo no sé nengú que no s’enganàs
en veure de vós tan grans maravelles.
Moreno son mal confessa, i atorga
que està en lo desig tan fundo com veu;
i sense eixarops donau-li vós porga?
En lloc de guarir-lo, matar-lo voleu!

No crec que n’ixcau per ara bon mestre
ni sé què s’és fet lo vostre saber,
car veure los trets tan lluny del paper
senyalen no ésser de home prou destre;
doncs, pràtiques tals, mossényer, deixau-les,
que vós per a elles no sou de son for,
car mai ab eixarms, conjurs ni paraules
he vist jo guarir de basques de cor.

Si vós lo jutjau segons vostre força,
en cert, reverend, gran erra preniu,
car veig-lo anar asit i tan viu
que mostra tenir molt prima l’escorça,
i el caragol seu deu ser lo d’en Maura,
que pren ab les baves les mosques al sol,
i, on fica la banya, tant cava i llaura
que moltes vegades forada el trespol.

D’uns gats que hi ha llépols me sembla que sia;
que, si dins en l’olla pot metre lo cap,
per molt que li diguen «xo!», «fora!» ni «sap!»,
jamés del llepar deixar se sabria,
i així com uns gossos que són d’una casta
que diu lo refrany: «Criat de l’Urgell,
que ans que mai deixe lo mos de la pasta,
cent mil bastonades podeu dar en ell.»

I el gat ab gest simple prou voltes arrapa,
i tots dies vem mentir los senyals,
i moltes vegades trobam menestrals
i bons bevedors davall mala capa.
Deixau-li, doncs, vós menjar les olives,
que més que l’estruç té fort lo ventrell,
puix per a guarir-li aquelles adives
no li satisfà lo vostre consell.

Perquè, ben mirada la pràtica sua,
jo el veig molt conforme al bon esquirol
que, estant a la pluja, a l’aire i al sol,
s’adarga i es cobre tostemps ab la cua.
I tinc, per ma fe, per cosa molt certa
que, d’algunes bregues en què s’és trobat,
encara li resta anar «alaerta»,
portant de continu lo dard embagat.

Puix canes ni banyes per dies no vénen,
jutjau per les obres i no pels cabells,
majorment que hui dels jóvens i vells
les dones repelen, agafen i prenen,
e quan los vells fluixen, llavors elles tiren
a casa lo moble, la roba i diners,
car bé sabeu vós que, els qui bé ofiren,
aquells a l’estola arriben primers.

Car no és lo temps qual ésser solia
com vós d’aquest hàbit anàveu vestit,
que de la cançó que déieu de nit
ab un «gran mercés» pagaven de dia,
i, ab un ramellet i ab una floreta
que us dava la dama, restàveu content,
pensant que teníeu soberga bestreta,
i així us governaven de fum i de vent.

I aquelles amors se deien beneites,
car no s’encantaven a qui hi dóna més,
ni estaven les dones sobre l’interés
de nit ni de dia, vetlant ni asseites.
I ab tot que mai fon amor raonable,
car mai per raó amor se regí,
si en vostre temps la ves variable,
poc ferma i fràgil, pitjor està hui,

segons lo que jo puc dir ni escriure,
mas sol per oïda, que alre no hi sé,
ab tot que jamés un dia de bé
m’he vist, per a veure’m, de pena delliure.
E hui ja no s’usa que molt se detinga,
perquè l’esperar no els porte afany;
mas, si hi ha què pendre, desitgen que vinga,
e, puix sia prest, si es vol en mal guany.

Si contra l’amor valgués saviesa,
saber ni lo seny, ni menys la edat,
és cert que David se’n fóra guardat;
mas veig que els més savis jamés l’han entesa.
Puix no ignorau lo text ni la glosa
de quant vos puc dir, ni menys lo secret,
usau lo refrany: «No sap on se posa,
en qui ni per què, amor ni lo fred.»

I, ab tot que per jove no es deja entendre,
car prou se coneix que va cap avall,
posar no el deveu tan poc en lo ball,
que entre els espatlats se puixa compendre;
car bé conec jo que els vells que hui s’usen
i tenen bon cor bravegen tostemps,
i aprés ells mateixos s’enculpen i acusen,
com volen dels jóvens seguir los extrems.

I aquests, entre l’any, alguna vegada
si passen carrera per un bell delit,
encara que els faça aprés mal profit,
alegres ne resten, d’haver-la passada;
però, si és forçat que tornen a córrer,
ab tanta congoixa s’aferren als crins
que, per molt que els vulla fortuna socórrer,
prou mala jornada daran als rossins.

Si ell és d’aquests que fan tals mesures
(que prou, per la mostra, també no ho descrec),
a vós què us hi va que porte son plec
lo cloure el contracte a mitges costures?
Doncs, no li bequeu sobre la berena
en dir-li què fa, si pot o no pot,
que prou té què fer de mala faena
si, sense menjar-ne, bestrau a l’escot.

I així es pot bé creure que sia possible
lo sí com lo no, segons va lo temps,
que tant veig les coses anar pels extrems
que res jo no dubte esser impossible;
e no façau cas si ella se n’alta
si el deu o no el deu voler ni amar,
que, estant la raó en elles malalta,
prou voltes se’n poden los comptes errar.

Perquè hui les dones estan malveades
en fer lo revés del que deuen fer
i fan lo que deuen quan no ho han mester,
si mai per desastre ho fan a vegades.
Però, si alguna se’n troba que sia
defora d’est compte, traeu-la’m del viu,
i almenys ab raó per ella es diria:
«Una oroneta tampoc no fa estiu.»

Però, per no perdre lo tranc d’esta dansa,
ni d’esta madeixa lo cap ni lo fil,
mostrar-vos vull jo raons més de mil
per on lo Moreno no deu fer mudança;
perquè, si hi pensau, per molts bons respectes
tantost mudareu de opinió,
si d’estes olives mirau los efectes
ni quant fortifiquen la mia raó.

Olives són fruita portant avantatge
en moltes maneres als altres fruitals,
i d’elles lo suc guareix de molts mals,
i valen les fulles a mal de bocatge,
i, verds o madures, tan grans béns reporten,
i no menys si són olives d’olor,
que el cap i el ventrell apuren, conforten,
preserven d’humor i alegren lo cor.

Olives són fruita que l’oli ix d’elles,
prement i estrenyent-les segons se pertany,
i a Déu i als sants pregam entre l’any
ab molts paternostres semblants a d’aquelles,
dels quals molt se alten i s’ampren les dames,
i d’olis també no resten de buit,
i el dia de Rams beneeixen les rames
de llor d’olivera, car tots fan un fruit.

Olives són bones als cors, i molt sanes,
car mouen i exciten del gust la sabor,
i a voltes afilen tan prim lo raor
que fan molt espesses alçar les capçanes.
Olives són fruita que en l’any se reserva
molt fresca, molt tendra, molt verd i gentil,
i, a causa del bàlsem que tant les conserva,
al preu de la grana compram lo brasil.

Olives són past de tanta dolçura
que en poden menjar los jóvens i vells,
i els metges no el veden als dèbils ventrells
puix sien menjades ab tento i mesura;
i res no hi ha en elles que no aprofite,
car molt bon caliu se fa dels pinyols;
doncs, com se pot dir que no ressuscite
la sua licor als morts caragols?

Car tanta virtut d’aquelles emana
que no pot sens oli cremar lo cresol,
ni menys té sabor sens oli la col,
ni es pot sense oli cardar bé la llana;
per ço, quan la llàntia fa llum esmortida,
se pot bé conéixer, ab justa raó,
que deu tenir l’oli escàs i a mida
o és de la metxa roín lo cotó.

Doncs, puix lo Moreno s’esforça i treballa
cercar del camí la senda i atall
per metre en pollera i en past lo seu gall,
deixau-li menjar lo gra o la palla,
devore si es vol les rames i fulles,
la soca, los brots, lo cor i raels,
car, puix que d’oliva sien par a fulles,
millors li sabran que les canyamels.

Però si a vós, llegint estes noves,
vos creix la saliva o poc o no res,
oint i parlant així de l’arnés,
per res no vullau venir a les proves;
mas si, per ventura, se mou gens la broca,
podeu fer lo compte d’aquell castellà
que, estant mort de fam, al fum de la oca,
tres pans de mitjans en sec se menjà.

Finida

També si voleu, per lo que us conselle,
que pague per vós los vostres cinc sous,
puix és lo roïdo major que les nous
i vós sou content, de res no m’apelle;
i més, si no us sembla que prou a mi toque
voler-vos reptar, i us par que he fet mal,
puix part tan segura procure i advoque,
si no us ve a compte, restem al cabal.

Fi
Subir