Golut. Al riu de París retrobat,
el dels besos, el del suïcidat.
Metros insomnes, llit tèrbol, i ponts.
Tu no n’has vistes les deus ni el misteri.
Tu n’has fet cendres del goig profanat.
Adormida en l’hivern de l’esperit,
n’has fugit impietós, atzarat.
Era al celler dels volers on, indignes,
enmig de cinc focs, es feien les proves.
Foragitades en èxtasis blans
eren allí les erínies, tot closes.
Passavolaven pel moll assolat,
veient que poc, que sord que bategava
aquell orb desig, al buit esclafat.
Pena que brilla, reflex de l’or lívid.
Bassals foscos drapats de lluna vella.
I vinga garlar, i garlar, que és barat.
Ebri de mots amb tast de llicorella,
en els cafès, entre fums, hi trobava
l’àlibi tosc el teujà interrogat:
hores de falsa frisança per ella.
Les instantànies, d’ull clínic, escruta,
tossut espia de l’íntim espectre.
La vetlla i el son... La corda i el gong.
Roda avorrida de quintes, arpegis
–l’estudiant de piano, esforçat,
amb la virtut del creient tatxonada–: