A un amic, o amiga, el veus venir
amb posat afable a rebre’t a tu.
A tu tot, no sols la teva millor part,
sigui com sigui el teu dia, fosc o clar.

Si així no fos, potser de tu necessita.
L’amic, potser més que una parella,
Reclama sinceritat, ja que res espera,
que si espera... on queda l’amistat?

No li cal que amaguis fracassos
ni que dels èxits presumeixis.
D’aquells et donarà consol
i d’aquests amb tu s’alegrarà.

La ma sempre estesa el defineix.
La mirada oberta el descobreix.
L’orella sempre parada el delata.
El cor, que de gran, se sent bategar.

Si amistat tal trobes, alegra’t,
que si una sola la vida t’ofereix,
dóna per cert que ets afortunat.
No tots per igual sort seran tocats.

Ell res no ens demanarà, però...
Cal que siguem honestos i honrats.
No busquem bescanvis de favors,
tampoc mirem qui surt guanyant.

Una amistat d’aquesta mena
només amb amistat es paga,
que del mateix amor s’alimenta
i sense ell mor la generositat.

Mesquins no hauríem de ser mai.
Obrim el cofre del tresor més preuat.
Res pot ser més valuós que, confiats,
a l’amic brindem, del nostre cor, la clau.