El temps ha passat,
hem deixat enrere
aquell pati vermell,
com una teulada plena de dunes,
sense sorra a les costures,
muntats en la pastera negra,
per riure’ns de tot i de tots,
també de nosaltres mateixos.
Avui però,seguim colpejant de volea
el que la vida ens porta,
sense esperar que arribi a terra,
sense més afany, que el de no perdre'ns.