Angoixa de l’alta nit,
quan el món fa olor de cleda,
quan és més gegant l’arbreda
pel caminal adormit.

La lluna, sense delit,
rutlla com vana moneda.
És l’hora callada i freda,
feta de mort i d’oblit.

Per cada testa adormida
passa un món mig esvaït
que no pesa i que no crida.

Angoixa de l’alta nit;
dorment o no, l’esperit
clos en una mitja vida.