Arbres!, vides amigues de la meua!
Braços a l’aire
i arrels a terra,
pobre cor estirat, vertical de les ànsies!

Arbres!, fills de la terra
i amants de l’aire!
Com jo, com jo,
tronc fidel a l’enigma de les ales!

¿Qui em diria el secret
si els fracassos floreixen esperances?
Ja vaig tornant-me espill:
mireu-me els arbres!

S’hi vindria dins mi —en un ofici d’ombres—
la vostra primavera per l’estiu de les ànimes,
i aquest esforç
que em fan les meues branques
òrfenes de les fulles
que podrien vibrar-me l’aire,
sabria cantar: Salve,
vida meua, germana
dels arbres!


Abril 1948