Fa ja temps vaig llegir
en paraules d’un músic admirat
una afirmació que llargament m’ha guiat.

Deia, si fa o no fa, i amb contundència:
“És lamentable però la frustració
és l’única possible font d’inspiració”

Malgrat la foscor que dels mots emanava
com si fos dogma de fe ho vaig creure.
Oh!... Si llavors hagués sabut el que ara sé.

Doncs dels meus intents de crear,
sí... algunes alegries vaig obtenir.
Però com a musa en buscava també
aquella terrible font: el patiment.

Quants anys han passat?
Ho hauria de comptar.
I en realitat poc m’importa ja.

Ara estic joiós d’entendre, a la fi,
que ell tenia raó en part tan sols.
Que la buidor que deixa el dolor
amb notes, colors i paraules cal omplir.

Més... també l’alegria desbordant
es quelcom que vol ser compartit.
I els que volem crear ho hem de fer
per així fer aquest món un pèl millor.

I que si el que digué aquell guitarrista
fos l’única i irrefutable veritat,
aquells que gaudim de les arts
en lloc d’artistes ens hauríem de dir...

ArtTristes.