Vespre net, fanals discrets il·luminen els racons,
mans recollides, vergonyoses, a redós del vent.
Dos cors fets de cotó, fibres de llana i molts botons,
deixaran els carrers per despertar-se a l'orient.

Dos abrics, cercant el seu torn per expressar-se, allà
en un racó, flairant fideus i exquisits plats de peix,
on l'alè de tardor de tant en tant esvairà,
la fredor d'una barra, que al mateix temps els uneix.

L'un davant l'altre, separats per un grapat de pams
s'observen immòbils, el silenci els pren la paraula,
sense l'escalf d'un cos, ni flors aplegades en rams,
esclaus del temps, mentre els seus portadors seuen a taula.

Veuran avançar el sopar, la vetllada, el seu somni,
fermats per les espatlles, només es podran mirar,
es tindran l'un a l'altre fins que un dels dos abandoni,
sense paraules, sense veu, també es pot estimar.