Aquell silenci nou i antic alhora
ha trucat a la porta i et reclama
injustament o just que passes comptes,
i la vida es remou inquieta i sola
davant de tu, present i contra tu,
amb un record irrevocable encès
que ha tornat com era o com et penses.
Obris els ulls i és la tarda qui ocupa
atentament el lloc d’aquella pausa
que tu reprens com una cosa teua
també sobre la tarda que conspira.