Hi ha un dia que recordes el tacte de la roba que duies de petit, la màgia dels jocs que inventàvem. Potser recordes també com eren les distàncies, l’extravagància de les altures o les cabanes que feies amb una pedra i quatre canyes seques. Airit, sent que la infantesa ens va ploure damunt i ja hem deixat d’estar banyats. Per què passa tan aviat el rampell i la velocitat de la tendresa infantil? Quan vàrem deixar de ser els dies per començar-los a contar? Quan els vàrem transformar en mesos i després en anys?


Airit, la dolçor es va quedar allà, al cap de setmana i l’excursió, a l’escola, la genollera i el riure del pati. La pressa de créixer ens ha deixat tot soles i ha fet que de totes les col.leccions que fèiem només ens quedi la dels records. Adhesius inconscientes per anar omplint els nostres mars de consciència, els paradigmes de la identitat.


Ara desitjaria tornar a tenir els ulls de l’infant perquè em permetessin córrer innocentment darrere el futur que fuig. Els ulls de l’infant per agafar tots els coneixements, vivències i colors que no vaig poder agafar. Per ser capaç d’oblidar tots els que vaig adquirir i no m’ajuden, els que em pensen dins la raó.


Voldria tenir ulls de nin, Airit, per estimar-te com record que estimava, perquè ara entenc que aquesta és l’única manera. El nin estima perquè estima, no pensa que ho fa. L’amor el té, no el cerca. S’atraca molt a l’essència, però no ho sap i no li importa i la gaudeix.