Arquer del temps perdut,
encorbo l'àgil verga
-riu l'osca de la fletxa,
fan dring-dring les aletes,
la tija tremoleja-
i amb la corda ben tesa
disparo cap al blanc
de l'horitzó que em frega.

Arquer del temps perdut,
perfora, el virató,
l'aire gèlid dels segles...
I la punta es doblega
al centre d'un fitó
que duu un nom marieta,
gatge d'antic senyor:
Diana-alça-sageta.