ARRAPANT-SE cruel al rostre de Minerva
el corb seguit esquinça els ulls renovellats.
Mai més podrà pensar-se la deessa
veient un fil trempat de llum llarguíssima.
Mai més.

(Corb fastigós, oh quant t’estime!)

I ens queda tot,
un tot que no vol ja ser més:
mans, tantes mans i noms i veus.

Per fi, la nit es cansa de ser nit.
Sovint no troba el pany o perd les claus.
Sovint s’oblida de la casa.