Aixeca’t, construeix el teu pinacle,
tocaràs el cel a ran.

Puja-hi, amb la follia dels revoltats,
com insecte espaordit.

Enfila-t’hi, pren el núvol impossible,
com genet de fiblons.

Llisca-hi, allibera’t del tel viscós,
com esclat en renéixer.

No defalleixis, no cloguis els ulls,
embriaga’t dels teus batecs.

Menyspreat com has estat,
reclòs en els anys desèrtics,
arraulit darrere de les cortines
i les finestres barrades,
des d’aquest púlpit implacable
ara hi pots veure més enllà.

Guaita’ls, com criden
des d’allà a sota!