POESIA CLÀSSICA I CONTEMPORÀNIA
Total Poetes: 588
  Total Poemes: 13901
 
Poemes classificats per autor i ordre alfabètic
Autor alfabètic
Poemes classificats per autor i ordre cronològic
Autor cronològic
Poemes classificats pel lloc de naixement de l'autor
Autor Naixement
Poemes classificats per segle i autor
Segle
Llistat de tots els  poemes per ordre cronològic
Llistat de poemes
Cercador de poemes Tornar
poema
BAND OF ANGELS

Gimferrer, Pere

erroresrecomendar

Un gessamí invertit em conté, una campana d'aigua, un robí líquid dissolt
en ombres, una agulla d'aire i gas adormit, una pell de xai estès sobre
el món, un full|fulla d'àlber immensament dolça, com pot vegetal i
callat remansarse sobre els nostres caps, i la templa i els llavis
i el dors de la mà ungir de llum:
Tu arribes.
Meva, meva com l'arbre del cel de
novembre, la pluja del qual en els seus vidres|cristalls sent-la i
pensa en ella, el mar del seu eco llòbrec, el vent de la cova on expira
i se sumeix, passat el planisferi, la llum del seu reflex en un estany,
l'astre de la seva llum, del temps l'home que el va viure i va lluitar
per guanyar-lo, guanyant aquell, del silenci la música que un instant ha
cessat i es reté per bolcar-se després, un sol riu, un sol corrent d'or
dempeus, immòbil i canviant, tal el signe de la centella en el record,
quan la pensem i va ser, sobre la tàpia en calç de la nostra infantesa,
un cèrcol trencat, i aquell fulgor estremint l'aire, calent en les
galtes, glacial després, quan la pluja en ruixat ens venç i venç a la
nostra infantesa:
tota meva com aquesta infantesa que no vaig tenir, el soroll d'una
màquina en cosir, tard perlada de cansament, cortines fantasmals,
unànime el passadís cap al balcó i el carrer entre reixes, un perfil
desconegut, el meu, i en els seus ulls una altra llum de llegenda, un
món, sales, camins, roses, muntanyes, arbredes, tapissos, quadres, parcs
de granit, ventalls oberts, tomba oberta com un àngel de marbre, tomba
oberta amb corones i versos, tomba oberta d'un nen, tomba fosca, encara
el meu cabell|pèl arrissat estava, tomba oberta en cerç i la pluja
de tardor, verds eren ja meus ulls, en la meva boca havia un lliri,
tomba oberta de fang remogut, paletades de fems als ulls d'un nen, tomba
oberta, veniu tots, va morir en novembre i plou en la seva pell blanca
plou amb el dolçor de la tardor i el dolor de la infantesa que no vaig
tenir i avui son|somni per a tu,
ja que era meva, meva com el més meu de mi mateix.
Jo t'he esperat anys, i no importa (no hauria d'importar) que sense la
teva llum romangui unes hores, escrivint poemes a l'atzar, mentre et sé
amb altra gent -tu la que em somio, o la que ets?- anada, aliena, en
aquest país tan teu de metall i ombra on no puc entrar, en aquest temps
viscut només per i per a tu, el temps de sala de concert on vas entrar
aquell dia, i bruscament te vaig veure partir, sabent-me en el teu
costat i estimant-me encara, més des de lluny, on impossible no va sonar
el meu pas ni la meva respiració d'amor arribava als teus cabells, des
del centre mateix, de l'altra vida, el cor magnètic que embolicava en un
cercle, cap a dalt, sala i rostres i música ja tu .
No m'hauria d'importar que no tingui d'aquesta manera en les hores que
tu vius lluny de mi, fidel a la teva vida pròpia, per a després en la
llum d'amor transida dels meus ulls reconèixer-te en mi i bategar a
l'uníson els polsos, astres, flors i fruits de l'amor;
no m'hagués d'importar, mes no sé sotmetre a l'oblit tants anys morts,
tanta bellesa inútil, doncs a vista ni gaudida amb tu, tant instant que
no vaig sentir, ja que no vaig sentir en el teu costat, tota la meva
vida abans d'obrir-me a tu:
aquest jardí, aquesta terrassa mateixa, el ventre tebi de la nit fora,
els braguers|mamelles cecs del passat, l'aigua bategant al fons
d'un poema, el foc crepitant en la cimera|cim d'un poema, la creu
on conflueix l'element, el cercle o conjur cabalístic, la peülla del
diable, els ardits que amb el meu amor fabriquen poesia com a metall
innoble.
Veig el claustre ja en silenci en aquesta hora de la tarda, màgic en la
distància i la memòria, protegit d'ombres indecises, i tu sortint, el
teu cabell suau que foragita les bruixes|bruixots, la teva mirada
abocada|vessada en una cosa més enllà de tu, l'astral
fosforescència de les teves dents, el gel dolç i ters dels teus llavis,
totes les dàlies que a la teva pell expiren i a cada plec del teu cos, i
tota la pietat que les teves mans em concedeixen.
Irreductiblemente, com veus el que t'espera, amb els teus ulls purs?
Sabés això, i a tu series meva, i en esperar-te ara, en aquesta tarda que
existeix només perquè existeixes tu, la llum que confabula aquest poema
incendiaria la nostra solitud.
Vine fins a mi, bellesa silenciosa, talismà d'un planeta no viscut,
imatge de l'ahir i del demà que influeix a les marees i els versos;
vine fins a mi i els teus llavis i els teus ulls i les teves mans em
salvin de morir.

"Crema el mar" 1966

Aviso legal | Sobre la web | © 1995-2007 Generalitat de Catalunya
Subir