Pedres mil•lenàries
contemplen el meu pas.
Mirada que els hi torno
admirant la seva glòria.

Les legions de Roma
la fundaren amb orgull imperial.
Prínceps van arribar
que quan l’imperi va caure,
de la romana Barcino
en Barcelona transformaren.

Pobles de la mediterrània
l’han poblat i enriquit
amb cultures i sangs
que s’han mestissat.

Fills som de la miscel•lània
dels homes de la mar.

Oli i vi ens corren per les venes,
que fan espessa la sang
i profunda la mirada.

Bressol d’art que emociona
són els teus carrers, Barcelona.

Ni la cobdícia dels temples del diner
la teva noblesa arriben a eclipsar
als ulls d’aquells que saben mirar.

Així et conec i et vull
No com a reclam de l’or absurd.

Racons de pau infinita
a la volta de la cridòria.
Una guitarra solitària
al silenci dona veu.

Contra la injustícia t’alces
ara i abans, al crit unànime
de la gent que diu prou
a qui vol imposar el jou.

Així et conec i et vull
No com a reclam de l’or absurd.

Barcelona de pedres mil•lenàries,
de guerrers, filòsofs, mercaders i joglars.
On em perdo sense rumb
perquè em portis on vulguis tu.