He pres el llibre entre les mans,
Com qui acarona uns cabells humits
Plens de promeses.
Cap vers encara,
Ha estat profanat per la mirada
D’uns ulls plens de desig.
A vegades, la superfície
Ens indica el camí.
La portada, amb aquell blau cian
Que impregna tota l’atmosfera,
Arrenglerats els llibres
Com fidels acompanyants
D’un viatge, teixit amb veritat i bellesa.
El protagonista pren el seu instrument
Amb amor , el senyala.
Em recorda una d’aquelles fotografies de Reid Miles.
He viatjat cap aquells hiverns
Que sense ser fascinants, eren freds,
D’un temps, en què tot estava per fer,
A la Barcelona alta, al passatge Forresté.
Entre els meus dits, les caràtules
es perfilaven tant súblims
com la música dels seus vinils.
Blue train, sèrie mil cinc-cents.
I tot això succeeix,
Quan encara m’ haig d’omplir
Amb els seus versos.