POESIA CLÀSSICA I CONTEMPORÀNIA
Total Poetes: 580
  Total Poemes: 13770
 
Poemes classificats per autor i ordre alfabètic
Autor alfabètic
Poemes classificats per autor i ordre cronològic
Autor cronològic
Poemes classificats pel lloc de naixement de l'autor
Autor Naixement
Poemes classificats per segle i autor
Segle
Llistat de tots els  poemes per ordre cronològic
Llistat de poemes
Cercador de poemes Tornar
poema
Berenador

Calvo, Lluís

erroresrecomendar

Enmig dels llargs revolts que estrenyen les pinedes, aombrant-les,
hi ha el recer, elegíac, de la pedra
on Collserola estimba, entre torrents,
el vessant de migjorn que encega Vallvidrera.
A les envistes ja de rouredes i plàtans
l'obaga ressegueix els fondals adormits on s'alcen, tremoloses, les falgueres
i minva, com si res, al camí perfumat de capblancs i rosers
que, entre cases de totxo, ateny la carretera.
Just aquí, ja fa anys, els passos duien als vells berenadors
on dones i homes feien brasa lenta entre graelles:
un crepitar de pinyes i de troncs
arreplegats enmig d'un bosc fumós
que alçava, diumenger, hecatombes greixoses.
Defora el clos brusent, els nanos -ignorant menjars i flames-
amb guixos blancs als dits traçaven, impacients,
els límits rectilinis d'un estadi.
Quan la pilota algun cop atenyia la carn, per accident,
els renecs s'envolaven pels turons de l'estiu
esventant una ardor de guitarres i grills, de gasoses i vins,
de llums i cors i veus i mans
que abrusaven el dia entre arrossades.
Recordo, ara mateix, les samarretes blanques, les suoroses panxes
i els pits movent-se al ritme dels estampats foliosos;
també l'olor plaent del tabac negre, les cartes rebregades -set i mig-
i el ronc, adust i ingrat, dels cotxes ulcerosos.
Recordo els balls embriacs i l'olor, socarrada, dels xais;
recordo llavis breus i encara les cabanes que bastíem amb feixos
de pinassa i resina, de roldor i d'estepa, de llentiscle i marfull.
La migdiada, ja després, al caire verge de la tarda,
s'estenia entre somnis destil·lats sota la copa trèmula dels arbres.
D'altres, però -asseguts al llindar on s'alçava el raïm,
rovellat i madur, que emparrava els vinagres-,
evocaven prou bé els símbols agrejats de la por i la desfeta.
Eren grans i parlaven, sempre, a sota veu: feixistes, guerres, txeques.
Jo tot ho mirava, sense entendre-ho, des del pinar ufanós
que donava al tombant dels prodigis i els mites.
Feliç era, potser, el mot que es desvetllava
en un batec curull de llunes i clarors, de merles aflautades
i llessamins en flor, de noms secrets i vols furiosos.
Ara, en pensar-hi, encara em reconec en la fugaç remor
que davalla dels boscos -terra enfora, llum endins-,
arrossegant l'oblit fins a un capvespre esquiu
que alleta el cos, febril, de la infantesa.
El meu passat és aquest cel d'estiu
que, enllà de l'horitzó, retroba els anys
i hi deixa, als peus, una esplendor de traces:
la densa consistència d'un temps que persisteix, encès,
en una nuvolada de licors i carbons,
de taronges i sangs,
d'alliolis i brases.
Subir