Ens vau exiliar el cos, però no pas l‘ànima;
trepitjant la neu pirinenca, mal abillats,
pitjor calçats, carregats amb quatre andròmines
i amb cor i cos adolorits, avançàvem.

Un camí gelat dels guardians.
com el cor

Les feixugues petjades marcaven un nou camí,
el camí cap a la incertesa, potser sense retorn;
era el fred senderó de la desfeta i de la vida.
Les gebrades llàgrimes interiors no podien sortir.

Un camí de vida agredolç.
amb regust

Ens vau exiliar el cos, però no l’esperança;
avançant en seguici, les muntanyes solidàries
ens protegien de l’enemic sense trobar l’amic,
només amb la precària solidaritat dels vençuts.

dels Pirineus.
a l’abric
Un camí solidari

I malgrat tot avançàvem en desert d’incomprensió,
mirant endavant amb enyor de llibertat;
amb mil incògnites mastegàvem el temps
aturat en la fredor d’un hivern sense retorn.

Ens vau exiliar el cos, però no l’esperança.

Tornarem, algun jorn,
sense por
ni recança.


15 juliol 2011