Caminant del cel,fill de la muntanya blanca,
Que m’acompanyes enganxat a la pell
Quan la furtiva carícia recorre el teu cos.

Impregnada de mi, tornes a casa teva
amb l’aroma del cel barrejat entre les fibres
de la brusa, que te el color de l’ametista,
i en aquest temps d’absència, només em queda de tu
l’olor de la violeta i del jardí d’iris.
Per no perdre’t massa aviat,
busco en els anells que s’entrecreuen tombats,
com un fals infinit, que té per límit el cristall,
seguir aspirant-te fins que l’últim pols posi fi
a la teva presència etéria,
i tinc por que arribi aquest moment, perquè a les hores,
només em quedarà la memoria per recordar-te.