POESIA CLÀSSICA I CONTEMPORÀNIA
Total Poetes: 626
  Total Poemes: 14813
 
Poemes classificats per autor i ordre alfabètic
Autor alfabètic
Poemes classificats per autor i ordre cronològic
Autor cronològic
Poemes classificats pel lloc de naixement de l'autor
Autor Naixement
Poemes classificats per segle i autor
Segle
Llistat de tots els  poemes per ordre cronològic
Llistat de poemes
Cercador de poemes Tornar
poema
CANT DE LA GARROFERA

Almela i Vives, Francesc

erroresrecomendar

Ja havem cantat massa vegades
les oliveres argentades,
i les palmeres gràcils que tenen penjolls d’or,
i els ametllers plens de joguines,
i els tarongers de flors albines,
i les figueres gegantines,
i els pins catedralicis que sonen com un cor.

Ara cantem amb veu sincera,
plena de fe, la garrofera,
aliena a les cantúries, dejuna de l’estramp,
espècie tota proletària,
titllada a voltes d’ordinària,
que ocupa el lloc humil d’un pària
dins l’aspra jerarquia que hi ha damunt del camp.

Sa copa, obrant com una escombra,
fa un arreplec de tota l’ombra
que vola disfrassada pels àmbits de la llum
i la projecta en els terrossos,
amb vermellor de sang i grossos,
on les vesprades jauen cossos
que lligen o assacien la dèria del costum.

Sa copa, obrant com un paraigües,
desvia el ròssec de les aigües
que cauen en les tristes diades de l’hivern.
I sots ses branques s’aixopluga
una vellarda fredeluga
o el llaurador que sol remuga
o el sec home captaire que té boca d’infern.

I, en acostar-se el temps d’autumne,
la garrofera —bon alumne—
barreja entre ses fulles verdoses la negror
de les garrofes encerades,
de les garrofes engordades,
de les garrofes ensucrades
que semblen dits llarguíssims d’un monstre de color.

Tot recollint la presentalla,
la joventut balla que balla,
entona cants eròtics, diu mots rublerts de mel.
I, en desmaiar-se les campanes,
els carros van per vies blanes
cap a les cases llunyedanes
tallades de manera roenta sobre el cel.

Hi restaran amuntegades
dins de les cambres ofrenades
al vent que corre i passa llançant udols i crits
i que s’emporta pel vilatge,
en un subtil pelgrinatge,
el fum eteri del solatge
que el vulgus anomena —com tot el món...— perfum.

I acabaran essent delícia
estimulant i alimentícia
dels àsens i les egües, de mules i cavalls
que en cercaran plens de frisança,
que en menjaran amb delectança,
que en pairan sense recança
com mengen els burgesos perdius, llebres i galls.

Ja havem cantat massa vegades
les oliveres argentades,
i les palmeres gràcils que tenen penjolls d’or,
i els ametllers plens de joguines,
i els tarongers de flors albines,
i les figueres gegantines,
i els pins catedralicis que sonen com un cor.
Subir