POESIA CLÀSSICA I CONTEMPORÀNIA
Total Poetes: 591
  Total Poemes: 13919
 
Poemes classificats per autor i ordre alfabètic
Autor alfabètic
Poemes classificats per autor i ordre cronològic
Autor cronològic
Poemes classificats pel lloc de naixement de l'autor
Autor Naixement
Poemes classificats per segle i autor
Segle
Llistat de tots els  poemes per ordre cronològic
Llistat de poemes
Cercador de poemes Tornar
poema
CANT ESPIRITUAL

Planaspachs, Josep

erroresrecomendar

Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
Joan Maragall

Si per atzar et trobo un dia al món
i no et conec perquè el meu ull no et mira,
si sóc entre cecs guerxos un rei borni

que vagareja pels marges de la ira,
si a la ventura vas i un dia em veus,
no em facis cas si et veig i no et conec.

¿Podria fer-me sentit i penyora,
ser alhora blau i groc i tot color
com l'arc que signa, al cel, viva presència?
¿Podria fer-me i ser-me a mi mateix
com riu el pa o en sorra mor el peix?

¡Vana innocència la del reu que amb pena
vaga i amb ràbia escup l'afany, la glòria!
I jo no entenc el món que a tots aombra,
no comprenc el destí de llum i d'ombra
que fa que el viure sigui trista història,
recurs de la memòria i trajectòria
cap al no-res, cap al tot, la penombra.
Hi ha qui al cel viu obert, i ple de joia
canta el raïm i l'oliva i la flàvia.
Hi ha d'altres que, com jo, fan la tramoia
amb què s'esmuny l'home nu dins la gàbia.

Tanmateix, ¿té potser tanta importància
ser bon jan, criminal, poeta, frare,
parar la galta o sentir repugnància,
viure amb recel, predicar intolerància,
escopir al vent o rebre el vent de cara?
M'han dit que sóc un home, i potser ho crec.
Sospito del brillant en brut, del sabre,
i fins i tot dubtaré del llampec
fins que el tro, a l'arrel, esbotzi l'arbre.
M'han fet així el cel i les estrelles
-home que al solc treballa la brutícia-,
m'ha fet així tant de cloure parpelles,
tant de rebre batzacs, tantes estelles
patides al llindar de la carícia.
I el sofriment al cos, sempre voler
ser més i més, com l'aire tenir fe,
pujar l'escala i saber que al final
algú hi haurà, assegut al llindar.
I si he de viure amb el turment al llot
fins aquell dia en què es badi la gàbia,
lliga'm les mans, del cos treu-me la ràbia,
dóna'm la sort de veure't, tu que ets tot.
Que per atzar et trobi al darrer mot.
Subir