Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
Joan Maragall

Si per atzar et trobo un dia al món
i no et conec perquè el meu ull no et mira,
si sóc entre cecs guerxos un rei borni

que vagareja pels marges de la ira,
si a la ventura vas i un dia em veus,
no em facis cas si et veig i no et conec.

¿Podria fer-me sentit i penyora,
ser alhora blau i groc i tot color
com l'arc que signa, al cel, viva presència?
¿Podria fer-me i ser-me a mi mateix
com riu el pa o en sorra mor el peix?

¡Vana innocència la del reu que amb pena
vaga i amb ràbia escup l'afany, la glòria!
I jo no entenc el món que a tots aombra,
no comprenc el destí de llum i d'ombra
que fa que el viure sigui trista història,
recurs de la memòria i trajectòria
cap al no-res, cap al tot, la penombra.
Hi ha qui al cel viu obert, i ple de joia
canta el raïm i l'oliva i la flàvia.
Hi ha d'altres que, com jo, fan la tramoia
amb què s'esmuny l'home nu dins la gàbia.

Tanmateix, ¿té potser tanta importància
ser bon jan, criminal, poeta, frare,
parar la galta o sentir repugnància,
viure amb recel, predicar intolerància,
escopir al vent o rebre el vent de cara?
M'han dit que sóc un home, i potser ho crec.
Sospito del brillant en brut, del sabre,
i fins i tot dubtaré del llampec
fins que el tro, a l'arrel, esbotzi l'arbre.
M'han fet així el cel i les estrelles
-home que al solc treballa la brutícia-,
m'ha fet així tant de cloure parpelles,
tant de rebre batzacs, tantes estelles
patides al llindar de la carícia.
I el sofriment al cos, sempre voler
ser més i més, com l'aire tenir fe,
pujar l'escala i saber que al final
algú hi haurà, assegut al llindar.
I si he de viure amb el turment al llot
fins aquell dia en què es badi la gàbia,
lliga'm les mans, del cos treu-me la ràbia,
dóna'm la sort de veure't, tu que ets tot.
Que per atzar et trobi al darrer mot.