Dues mans s’enllacen
amb tendres carícies suaus.
S’acaronen els dits amorosos
i el pessigolleig arriba al cabell.

Els ulls creuen mirades
i la carícia s’estén arreu.
Un somrís declara el goig
de sentir-se estimat, volgut.

Els llavis anhelen, de llavis,
el contacte, l’escalfor, el bes
que afirma i confirma
que de tu ara jo vull ser.

Res importa quan, omnipresent,
l’amor, de dolces batalles, és heroi.
Ningú més, ni el que puguin dir,
ni mirades, ni menyspreus importen.

Falsos profetes autoproclamats,
en nom de pretesos déus vertaders,
imposar volen com viure, com sentir.
Més en el teu rostre hi ha la certesa.

Que caiguin els mites.
Que es dissolguin les fes.
Sols en tu i en mi crec.

En tu visc lliure del temor
de que ells ho entenguin o no.