COM LA pluja, cau la soledat,
tenyida pels murs de blau cansanci.
Els vianants alenteixen el pas i
no miren, callats, l’espera
d’aquesta plaça tèrbola i muda.
El vent se’ls enduu, com records
o mullats presagis.
La llarga avinguda amb els arbres nus
es va acomiadant, irremeiable,
dels seus rostres de pedra blanca.
Com la pluja que plou, també cau la soledat.