Com un acord de vidre
que no volgués trencar-se,
goixant arreu,
entre lliri i jonquera,
amb dos coloms
que entre els molins s'enlairen
-el negre, el blanc...-,
s'enlairen i s'encalcen
com un acord
que al clar rostoll de coure
tot just es posa,
plega les ales
i es difumina
en la distància
d'un perdre que s'allunya
on l'asfalt acompanya
el torrent i imagina
miralls d'aigua embassada.