Vespre viu, disfressa retallada,
amb flaire de xiprers sota el nas,
vetllen la nit, la cova estrellada,
sentiments passats per un sedàs.

Oint de la font els degotalls,
el cric crec de passes insegures,
el vent els besa amb els seus ventalls,
s'endurà les paraules perdudes.

Trobat el jaç, un bancal de roca,
la pau es fa mestressa del lloc;
el vespre va caient, però no els toca,
els cors s'expressen a-poc a-poc.

Dormen les paraules en ses mans
abans rajaven a cor-que-vols,
els cerquen les estrelles distants
les cuques, les feres i els mussols.

Juguen a bal·les davall la nit
oint notes que venen i van,
sentiran el goig dins el seu pit,
seran estels que mai dormiran.