Atès que el temps no està del meu costat
espremo cor i ment per a captar l’atenció
del present del món, allà on s’amagui,
només sé que el germen de l’absurd floreix
per minuts i anys que fugen ara com llavors.
No es poden canviar els contorns de l’ahir,
em trobo a mig camí i no arribaré enlloc.
El passat no té res a dir, el passat és fracàs,
i tanmateix, el futur empenta les conviccions
des del bressol fins a les defenses últimes.
Quan la memòria falla, les pedres guarden
l’avenir a recer d’alternatives per cicatritzar
desats els fòssils sota una capa de cendra.
Com reinvento el batec d’aquesta línia
borrosa? navegant entre caiguda i auge?
entre intencions, i tan lluny dels orígens?
Ja no recordo com m’he convertit en qui sóc,
el desconegut jugant de catxa en un vaitot.