Fent quatre passes, amb els peus banyats de plor,
amb molta cura, frec de dits, olives brunes;
galtes avall fins que perden la lluentor,
dues perles de glaç, que es tornaran engrunes.

Aprenent, des de dins, allò que un cor mereix,
donant quelcom, sense saber si tornarà;
el cos que et duia no et manté dret, es rendeix,
però el cor et crida, i t'estira de la mà.

Quan la nit no és tant sols el comiat del dia,
lluiràs la vestidura que et permet somniar;
la sents alenar, i si pogués parlar, et diria,
la son s'atansa, però no te la vull donar.

Sentint la duresa del camí just davall,
el cor gemega però mai arriba a plorar;
fent quatre passes, ara davant el mirall,
descobrint a poc a poc que vol dir estimar.