Quan la paraula assumeix tota la tendresa, possiblement llavors
sigui més factible creure que tot és plenitud dins del poema.
La vida no té límits en la bellesa…
almenys el record és perdurable en el temps i en cada vers.
I ja sabem
que la realitat d’aquest ritme volgut, precís i constant
no és cap mirall que trenqui vidres amb sang
a la pell de qui no té sensibilitat
alhora de dir i fer la llibertat enmig de tanta guerra inútil.
Cossos de rostres malferits
alenteixen el seu pas cap a l’infern
perquè ja saben que no hi ha sortida capaç
que faci bategar els seus cors empobrits.
Només la paraula assumeix tanta tendresa
de qui no sap on serà el seu destí…
només el desig de fer camins per arribar a trobar la dignitat.
Certament
la vida no té límits en la bellesa, i almenys el record
és perdurable en el temps i en cada vers.
Encara queden masses estàtues de ferro,
antics règims a la memòria que cal esborrar…
els mapes d’avui
no poden permetre les atrocitats de l’ahir.