A Joan Brossa

Muntanyes sense nom, de l'aigua. Tu
que n'eres d'entre totes la més fosca
i, abans de rompre, l'aigua se t'embosca
i quedes aturada. Com si algú,

feta amb parets de mar i envans d'alzina,
provés d'alçar la costa i guanyar lloc;
i, amb neu a les majúscules, un roc
n'apessebrés l'escuma i la farina.

Sobre el paper veig l'oli que engavanyes,
amb tintes hipsomètriques i cotes,
pujant a peu des dels pigments als pics,

duent a mans els signes on enclotes
mars erosius al ras de les muntanyes
i, en l'alta mar, la tartera dels dics.