Sé d'una vella consirosa
a qui sos fills varen deixar
per la fortuna fabulosa
de l'altra banda de la mar.

Com la grisor d'un ull d'oracle,
mira la fonda solitud
esperant l'hora del miracle
que li retorni el bé perdut.

Com ella guaita la marina,
mon pensament vetla, abocat;
mes la finestra on s'inclina
s'obre davant l'eternitat...

Arriba un jorn que nostra vida
ja no veu res en l'avenir;
mes a l'hivern, rejovenida,
en la dels fills torna a florir.

Tèbia dolcesa els ulls amoixa
de pressentir la tendra mà
que, en acabant l'última angoixa,
piadosament els tancarà.

I de llur vida l'aurèola
ens sembla veure en lo futur,
que nostres cendres agombola
assolellant el vas obscur.

Però si cau llur jovenesa
i se'ns acluca l'ideal,
¡què n'ha de fer de sa vellesa
l'àrida soca paternal?

Cap a l'abisme que ens espera,
mon pensament amolla el fruit
com el brancam d'una figuera
tota penjada sobre el buit.

Llum de records passa allà enfora,
pluja d'estels en la negror.
No me'n sé anar, no, de la vora
de mon terrible mirador.

Com en el fons d'un vell retaule
llisquen els dos adolescents;
passen, ulls clucs, sense paraula,
com a somnàmbuls somrients.

Passa la flor de l'amor mia;
passen en creu aquelles mans
que ma tendresa cobdícia
per a besar-les com abans.

De la foscor mai explorada
munten alens d'oratge fred
que ma existència amenaçada
fan tremolar com un llumet.

¿Cal defensar la flama incerta
d'aquest llumet feble i morent?
Per a tancar la porta oberta,
¿cal que forcegi contra el vent?

Entri la ratxa que em perfuma
amb la fetor d'un món podrit!
Munti l'oreig que du l'escuma
de les rompents de l'infinit!