POESIA CLÀSSICA I CONTEMPORÀNIA
Total Poetes: 591
  Total Poemes: 13919
 
Poemes classificats per autor i ordre alfabètic
Autor alfabètic
Poemes classificats per autor i ordre cronològic
Autor cronològic
Poemes classificats pel lloc de naixement de l'autor
Autor Naixement
Poemes classificats per segle i autor
Segle
Llistat de tots els  poemes per ordre cronològic
Llistat de poemes
Cercador de poemes Tornar
poema
EL PRESENT VULNERABLE

Formosa i Torres, Feliu

erroresrecomendar

la magrana, 1997)

Escriure sota l'estímul del paisatge, sota l'estímul de la meditació entorn de la vida, amb aquella serenitat reflexiva, és una cosa que em produeix nàusees. Pensar que podem buscar una vida més o menys harmònica em fa vomitar.

L'aprenentatge consisteix a saber actuar com si partíssim de zero en cadascuna de les tasques de creació. Si la cosa, de vegades, no surt, és perquè no s'ha tornat al "zero".

Al nostre país, la gent no solament es nega a la polèmica (i oscil.la entre "la maledicència i la càtedra", com diu Joan Fuster), sinó que es nega ja al simple "coneixement".

Hi ha gent que semblen esperar sempre que els fotin hòsties per poder-ho celebrar.

Hi ha una expressió que defineix el món editorial del nostre país: "gansterisme moral".

"Jo només sóc jo quan no sóc jo"; amb això expressaria que el teatre és l'única cosa que em pot salvar.

Vaig pujar a casa amb una companya, li vaig agafar la mà i ella no va retirar-la. Faltava donar un pas més, però no ho vaig fer. Tenia por. Em vaig posar a parlar de coses de teatre.

M'he adonat que el procés creador surrealista, conseqüent i estricte, és repetible; però no hi ha res més irrepetible que l'esperit al.lucinat i entusiasta, humil i desinteressat, dels DADÀ.

(vaig) explicar-li a C. com eren els bordells de Barcelona abans que fossin clausurats. Si no m'equivoco, ho foren l'any 1956. Hi havia diverses zones del Barri Xino on es concentraven aquests bordells. Del carrer de Robador recordo tres bordellls: La Gaucha, El recreo i El Jardín. El preu no arribava a les 25 pessetes. Em sembla recordar que, la primera vegada que vaig entrar a La Gaucha, em va sorprendre veure que anar amb una dona costava 18,50 pessetes. La impressió d'aquesta primera visita fou terrible. Damunt una tarima hi havia una noia relativament jove, silenciosa i esvelta, amb un vestit de bany de color blau fosc. Al fons, les clàssiques putes obeses o decrèpites, assegudes vora el mirall. El local era ple de gent. Em va produir una sensació de desconcert i de tristesa, aquella exposició de dones. Jo tenia dinou anys. Després ja m'hi vaig acostumar. Recordo la primera vegada que vaig anar amb una dona: era una puta de La Gaucha. Jo havia begut molt xampany. Era el dia de Nadal o de Sant Esteve. El bordell era atapeït de gent. Tremolant, vaig pagar les 18,50 pessetes a la guixeta. La puta va recollir una petita tovallola i una xapa. Va pujar l'escala davant meu. Em va dir que donés propina a una dona vella que va obrir la porta de la cambra. No cal descriure aquella cambra; després en vaig veure més i sempre les trobava tristes, brutes, mal il.luminades (si tenien finestra, estava sempre tancada i barrada, i hom tenia la sensació de trobar-se molt lluny de la realitat exterior). L'alcohol que portava dintre em va impedir de fer res, i la puta em va tractar molt malament. Vaig sortir completament deprimit, i aquesta va ser la meva primera iniciació a l'amor. És una cosa que marca per a tota la vida. I em sembla que d'aquella experiència neix aquest desig enorme i mai no satisfet d'estimar de debò, aquesta vocació de soledat que hi ha en el fons de la meva recerca obstinada de companyia. O bé, en definitiva, aquesta escissió entre amor i sexe, que no hauria d'existir.
Dels altres bordells recordo El Recreo, on hi havia la Maru, una noia rossa, guenya, que tenia un cos esplèndid. Ella em tractava bé. Se m'oferia sense exageracions, sense presses i sense parlar gaire. Em vaig convertir en un dels seus "clients". La Maru no feia aquella burda simulació de l'apassionament sexual que feien altres putes (…)
El Jardín era el més gran dels tres bordells del carrer de Robador. Una sala allargada i immensa. Hi coneixia una noia molt prima i de cos molt pàl.lid, que s'exposava a la "clientela" amb un vestit blanc, com de "folklòrica", molt escotat (…) una de les seves característiques era que tractava bé els seus "clients". (…) Una puta d'uns cinquanta anys, que encara tenia el cos "passable" i que devia tenir una clientela pròpia, assegurava: "Yo, si naciera otra vez, me volvía a hacer puta".
(…) vaig recordar també altres bordells més cars, per exemple: Ca la Carola i Ca l'Emília. El primer era cap al final de la Rambla, baixant a l'esquerra, i el segon era al carrer Nou. Aquests bordells eren molt diferents. No eren situats en una planta baixa ni tenien la gran sala amb pintures de mal gust. Eren pisos, en una de les sales dels quals les putes es barrejaven amb els clients. Solia haver-hi un banc arrambat a les parets. A Ca la Carola, les putes anaven totes vestides igual, un tul sobre el cos un. Només duien bragues. Una de les dones d'aquest bordell era la Susie, una francesa morena, menuda, molt freqüentada pels estudiants de la meva colla. A Ca l'Emília, les dones eren sumptuoses, opulentes; la casa era molt gran i elles es repartien per totes les cambres de recepció dels clients.
I finalment, hi havia els bordells més barats, a l'extrem del carrer de les Tàpies més proper al Paral.lel. Moltes de les dones eren gitanes. Hi havia tot un mostrari de deformacions i monstruositats. El preu era inferior a les 10 pessetes.
Podria parlar d'altres indrets on hi havia bordells (per exemple, el carrer Roca, primera cantonada de Portaferrissa, entrant per la Rambla); però em sembla que ja n'hi ha prou.

La setmana vinent, quan soparé a casa de la meva amiga Sigrid, intentaré no simular res. Si estic deprimit, no intentaré mostrar-me alegre; si no sé fer altra cosa que mirar-la, la miraré, i si em cal explicar el meu estat d'ànim, l'explicaré. Perquè no puc oblidar una cosa: sóc un home que no ha estat educat per a un tracte normal i còmode amb una dona, i això cal tenir-ho present per arribar ­com a mínim- a un reconeixement exacte de la pròpia situació i de les pròpies possibilitats actuals. Això, malgrat tot, ho he aconseguit; vull dir aquest reconeixement. I ja és molt.

La cala anomenada dels alemanys, en una tarda en què el mar és blavíssim, i al damunt planen les gavines. És l'hora de la posta. Des de la roca on seiem, podem veure la costa formada de penya-segats successius i no gaire alts. La lluïssor del sol es reflecteix irregular a les aigües, que en aquell indret perden la blavor intensa que tenen darrere nostre. Et beso llargament. Més que mai els teus llavis em recorden l'actriu de cinema coneguda pel seu feminisme militant. Repetim la besada que ens vam fer dins el gran saló modernista, enmig de la gentada i amarats de suor. Consistí a ajuntar la meva comissura dreta amb la teva comissura esquerra, galta contra galta, i, a partir d'aquest contacte mantingut, explorar amb la llengua un costat de l'interior de la teva boca, sense anar al centre. Fou magnífica la resposta, i ara ho torna a ser enmig del vent que bufa i davant el sol vermell que descendeix amb rapidesa per ocultar-se. Sota nostre, a mig penya-segat, hi ha un grup espès de matolls que intercepten un senderol, el qual continua després fins a la vora mateixa de l'aigua. No necessitem paraules per alçar-nos i baixar fins a aquelles herbes que ens esperen per acollir-nos. Sota d'elles hi ha un espai que té cabuda per a dues persones. A través del fulla, veiem el mar cada vegada més fosc, i en sentim la remor incessant. I així s'acosta la nit, entre xiscles d'ocells molt veloços. I nosaltres ens trobem com en un niu que penja directament damunt les ones.

Després, gairebé per casualitat m'he trobat una dona coneguda meva en un bar. Recordo que fa dos anys vaig tenir una conversa amb ella bastant llarga. Té quatre fills i viu a la part baixa de la Rambla. Exerceix la prostitució. M'he aturat amb ella i després hem entrat en un meublé; en una cambra que tenia un mirall longitudinal a la paret, a l'alçada del llit. Li he dit que no adoptés una actitud "professional. L'he abraçada i ella s'ha limitat a acariciar-me l'esquena amb la punta dels dits. Jo no necessitava més. La cosa ha estat ràpida. La conversa no ha sortit d'uns quants temes, aquesta vegada més convencionals.

Una possibilitat (…) és tancar els ulls i aconseguir que tot es faci sol. És com si, d'una llunyania incerta, indestriable, anessin venint els mots. Quan no és així, la solució trobada és dolenta. Ahir a la nit vaig escriure la Balada de l'au hivernadora seguint aquest criteri. Venia de fumar "haix" a casa d'uns amics i em trobava molt bé: com si el crani s'eixamplés d'una manera sensible. I tots els músculs estaven relaxats.
Subir