A Alexej von Jawlensky i Hanoch Piven.


Camp policrom de rosella, ginesta i espígol
Que des de l’expressió dibuixen un rostre.
Cada color té el seu espai i les negres línies,
Hi posen el límit.
Els grans ulls que ho miren tot
I en mig el negre traç d’un nas poderós.
Ningú es reconeix en aquesta paleta
Ni tan sols el gènere,
Però cada taca te la justa mesura
Per a dibuixar el rostre de tots.

Juga sense por a equivocar-te
recerca, mou canvia fins que l’objecte trobi
el seu lloc ,
ja no hi ha límits en aquest joc,
el món seguirà sent el mateix,
però potser seràs tu qui hagi canviat.
Quin immens plaer, rebuscar dins el calaix
Ple d’andròmines condemnades a l’abocador
Per trobar-los el lloc precís, en el rostre adequat.
Collage d’identitat projectat en un llumí.

Sempre que he volgut saber més de l’home,
he mirat dins del cercle que tot ho conté.
Més que a les seves mans plenes,
o escoltar les seves buides paraules,
he intentat copsar en el seu gest
tot el que ha sigut des de l’albada dels temps.



¿No és l’adversitat el que ens ha fet més forts?
I quan aquesta ens arriba a traïció, sense avís,
la paraula, símbol de la nostra condició,
no és suficient per consolar-nos,
només la complicitat del gest,
i el temps, són qui s’encarreguen d’aixecar-nos.

Passejo pels grans salons de parets blanques
plenes de mística, paisatges, objectes i ciutats
a les quals mai aniré, i de les que ja he tornat,
però és un rostre el que em commou.
Les rosades galtes de quappi, m’immobilitzen
com l’àncora aferrada a la roca.
Amb el traç de victòria, sosté la seva cigarreta
perquè sap, que ja està més enllà del seu temps.