(2005, Perifèric edicions)

En una entrevista a Die Zeit (2 de juliol de 1993), Minetti diu una cosa interessant sobre la seva concepció de la interpretació: "Interpreto des del centre del cos, no des del cap ni tampoc des del ventre, com se sol dir, sinó des del cor, a partir d'un sentiment indemne que protegeixo com una mare protegeix el seu fill en totes les inclemències i temors de la vida".

Arriba una edat en què la sensació de soledat pot ser immensa. I la sents més, com més procures envoltar-te de gent. Recordo aquelles paraules de Vinyoli: "car ja no estic enamorat."

S'han de tenir molt ben posats per escriure un text com les Elegies de Duino.

Gamma de registres pianístics irrepetible: els Preludis de Debussy. És millor prescindir dels títols que ell hi posa i deixar-se endur per la complexitat de la música en abastracte. No m'importa què va inspirar cada peça,. sinó allò que m'inspira a mi. Ell, d'altra banda, no va posar els títols al principi de les peces sinó al final.

Bach eleva, Mozart emociona, Beethoven apassiona, Schubert transporta, Debussy hipnotitza. I pràcticament em quedo amb aquests cinc.

l'entusiasme amb què vaig escriure la tercera part d'Albes breus a les mans, el meu primer llibre, jugant amb un vers de Bartra. "Era gran un exili en la certesa", i contemplant el mateix paisatge suburbial de Terrassa a diverses hores del dia.