Potser la raó del temps
sigui evitar-nos que tot passi alhora.
En el tronc de l’arbre, anells i cicatrius,
testimonials,cícliques,també les de l’amor
volgudament intenses.
Per conviure temperats amb els nostres morts,
necessitem recuperar la demora,
com l’oscil·lant subtilesa de les fulles
que es despengen de l’arbre de la vida,
es creuen eternes, però són fràgils,
en la seva fragilitat, reconeixem
el final de la primavera, el pas del temps,
interval que ens construeix i ens aniquila,
¿com fer-ho si caiguessin de cop?,
en un present, caòtic, constant, sense sentit,
amb el dolor de l’absència cremant-nos les venes.
La singularitat, enèrgica i brillant
no és lloc perquè l’habitin els homes,
el nostre món, arriba després
del temps de la fosca i en la tenebra perdura,
fins qué ens trobem amb l’ondulant fragància
d’un camp d’espígol, i amb serenor,
generós sen’s revela.