A l’ empar del triangle dels bellaombres
en una vella plaça de la vila,
Més a prop que la Font dels lledoners,
–lloc d’un passat que quasi m’aniquila –,
Reposa aquell que només a terra mira
Perquè vençut,no sap
Si és arbre,herba, o arbust.
Desposseït dels anells del temps,
Aquells que dibuixen el pas dels anys,
Jeu al banc, de fusta trencada,
Amb la mirada trista i cansada
A una terra que l’acull.
I ja no mira als ulls de l’ home
Que l’esquena l’hi girava ,
Petit món dins la llamborda
Que l’acull de matinada.