“Escribir es como la segregación de las resinas”
José Ángel Valente


Sempre he sospitat del llenguatge.
De la fragilitat amb què
m’acull. Passo hores fent de tafaner
per aquesta estranya quietud.
La seua llum és invisible.
Intento traçar el pas que m’encamine
d’una paraula equívoca a la seua
percepció. Poc importa si no
ho aconsegueixo. Escriure un poema,
per a mi, només significa en cada cas
la necessitat d’una tria
elemental ben cenyida a la confusió
amb què em mostro. Dibuixar la constància
d’una mirada que és ombra i neguit.
Acostumat a no entendre
en què consisteixen les línies
divisòries, m’apresso a fer
el llistat de totes les coses
que m’incomoden. Deixo al meu darrere,
amb tot, massa restes sòlides
que acabaran florint. Em limito
a mirar-les i els hi dono calor.
És la meua simple funció. Escrutar
aquestes mans que saben pujar les parets
mestres a cada frase. És en última
instància que el sentit arriba.