Començ de dir el que em crema les paraules.
Brutes de temps, conscient de quanta pols
roman a les entranyes, dient coses
que a ningú no importen, importunes,
em reconeixeré tot palpant-les.
Són meues durant aquest breu transcórrer,
les posseixo amb la constància
gasiva de qui vol assaborir
cada matís, cada accent, cada flaire.
Tot i sabent-les abrusants i efímeres
les faig existir ara que les llegeixo.
Són paraules tan doloroses com
aquesta mar que es desdiu en la fugaç
insolència d’un no-res perpetu.